Pepa Badell
Dies enrere comentava aquí mateix que no creia en la crisi de la premsa. Sí que crec en la crisi de determinada manera de fer periodisme, i també crec que és el moment reivindicar els continguts periodístics de qualitat.
Tant se val el gènere, el format, el llenguatge en què estigui fet el contingut periodístic. Tant se val en quin o quins dispositius hagi d’arribar el producte al públic. Si és bo, si captura l’atenció dels lectors i/o usuaris, si captiva, emociona i informa des del rigor, la història s’ho val.
El periodisme d’investigació ha estat sempre el model en majúscules, el mirall indiscutible de moltes generacions de periodistes. Però ara hi ha altres formes de presentar i explicar històries, a banda dels reportatges exclusius a què estem acostumats a la premsa tradicional, inclosa l’audiovisual.
Una altra manera d’informar-se
Dos dels models que tenen ara una absoluta vigència són el periodisme de dades i les narratives transmèdia aplicades al periodisme.
Sobre el Periodisme de Dades en parlo més endavant, arran de les JPD’14 celebrades recentment. Es tracta d’una iniciativa que ha propagat i demostrat en molt poc temps (JPD’13) que les dades ens poden explicar moltes històries i són un instrument de primeríssima qualitat per als periodistes.
M’interessa centrar-me aquí en les narratives transmèdia, l’'storytelling' aplicat al periodisme. Les fórmules multimèdia i interactives de què disposem per narrar una història són fascinants. La tecnologia, les aplicacions i el disseny posats al servei d’una història donen ales al periodisme més creatiu.
Som en una cruïlla on consumim els productes informatius i culturals d’una manera totalment diferent a fa tan sols 15 anys. Utilitzem els múltiples dispositius que tenim a l’abast de manera simultània o seqüencial: tot depèn d’on som, què volem veure i/o llegir i de quin temps disposem. Internet i les xarxes socials ens han fet proactius i estem habituats a participar en el fet informatiu, i no només compartint enllaços, imatges, videos i/o comentaris a facebook, twitter i whatsapp.
Vull dir que, gràcies a les estratègies narratives multimèdia interactives, podem explicar històries complexes ben documentades i rigoroses. També permeten fer periodisme tal com l’espera el públic multipantalla nascut de la nova realitat tecnològica i de la web participativa.
És clar que tampoc les noves narratives fan necessàriament bo el periodisme. Aquí tenim poques alternatives i són les de sempre. No hi insistiré, però és fonamental que un/a periodista, a més de ser rigorós, cregui en el sentit i responsabilitat social del seu ofici.
Per on començar?
La seqüència ideal per iniciar el treball seria combinar una bona història amb un bon equip multidisciplinar. Triar el tema (contingut) i saber a qui va destinat (target) pot obrir-nos molt el camí. Internet és global i el nostre públic potencial infinit, però els interessos informatius poden ser diferents segons la cojuntura o el lloc. Per tant, cada projecte és únic i no pot seguir el mateix patró.
Pel que fa al segon factor del binomi, l’equip, és cabdal per tirar endavant el projecte. Si bé és important que el/la periodista sigui multitasca, tingui coneixements de programació i de disseny, sempre serà més productiu treballar amb col·laboradors especialitzats. Passa el mateix amb el periodisme de dades, on és tan important trobar i refinar les dades com explicar què ens diuen i posar-les a disposició del públic interpretant-les i servint-les d’una manera visual i entenedora. Per tant, una forma essencial d’organització del treball per a aquesta forma de periodisme seria el coworking.
És evident que anem més enllà de l’estructura clàssica de les redaccions, fins i tot de les redaccions integrades on hi caben els periodistes multitasca i multiplataforma. En aquest cas, aquestes noves (o potser no tant?) formes de fer periodisme necessiten la col·laboració estreta dels qui saben cercar, processar i editar la informació, dels qui les serveixen sota un bon mapa de navegació, i de qui pot reunir-ho tot en un disseny atractiu, fàcilment navegable i multidispositiu.
Trencar el relat lineal
Ja tenim la història i un potencial equip de treball. Ara, com a periodistes, hem de trencar una de les nostres rutines més estimades: el relat lineal. I l’hem de trencar per què hem de donar la llibertat al lector que sigui ell qui prengui el comandament i decideixi com vol seguir, entendre, veure i llegir la nostra història... Això es complica.
Els periodistes ens sentim massa còmodes presentant la nostra visió de la informació a un usuari finalista. Però l’atractiu de les noves estratègies narratives rau en el rigor dels continguts combinat amb interfícies creades pensant en la nova realitat del lector/audiència multipantalla. Aquest públic ha de poder triar el seu ritme, ordre i preferències per navegar per la nostra història periodística.
És clar que el periodista proposa un ordre, una jerarquia, però és el lector qui decideix. És per això que totes les micro-històries que formen part de l’univers narratiu d’un projecte periodístic transmèdia han d’estar –alhora- tancades i obertes. Tancades per què cadascuna d’elles ha de ser una peça coherent i completa dins el projecte. Obertes, per què el conjunt de totes elles ha de permetre el lector submergir-se en el tema i poder navegar per totes les seves vessants: relat, dades, entrevistes, imatges...
Com a conclusió, constatar que els periodistes que defensem aquestes noves narratives hem de fer coses tan habituals com triar un bon tema, documentar-lo, buscar dades, contrastar la informació, entrevistar qui calgui i amb diversitat de punts de vista, i organitzar la informació per servir-la als nostres lectors/públic. Res de nou. Segur?
La diferència està en què el nostre públic ja és diferent i espera rebre la informació d’una altra manera. És la nostra obligació avançar-nos i adaptar-nos a aquestes realitats i apostar pel periodisme de sempre (el de veritat) amb aquestes noves eines i estratègies narratives. El periodisme sempre s’ha donat la mà amb la tecnologia i les comunicacions. Per tant, a què estem esperant?
Noies poderoses i gent amb molt de talent
Aquests darrers dies s’han fet a Barcelona, Madrid i Almeria les II Jornades de Periodisme de Dades i Open Data amb el títol 'Con los datos en la masa'. Karma Peiró i Mar Cabra (Open Knowledge Foundation) en són les impulsores amb un equip de persones amb molt de talent i generositat entestat a compartir coneixement.
Si les anteriors #jpd13 ja van ser una injecció d’energia, un any més tard s’ha de reconèixer que el panorama de les #jpd14 és encara millor. És extremadament estimulant assistir a una trobada on desenes de persones estan bolcades a aprendre i compartir coneixement i innovació. I és que el periodisme no ha mort, però les coses s’han de fer d’una altra manera.
A mi m’ha semblat especialment interessant la presència de dones amb un important perfil tecnològic i creatiu. A la premsa encara es fa difícil veure dones, no només a llocs de responsabilitat a les redaccions (que tampoc hi són), sinó també a llocs estratègics on es couen les formes de fer periodisme més innovadores. Totes aquestes formes tenen com a nexe comú la tecnologia, la programació, saber explicar històries, el disseny i el treball col·laboratiu. Parlem de periodisme de dades, periodisme transmèdia, periodisme immersiu, etc…, totes aquestes noves (o potser no tant) formes narratives postdigitals.
Ja hi ha dones treballant en equips multidisciplinars amb resultats magnífics, però encara en calen más. Durant aquestes jornades ponents com Mariana Santos, Nicola Hughes, Gabriela Rodríguez, Eva Belmonte, i les organizadores Karma Peiró i Mar Cabra, entre d’altres, n’han donat testimoni. Feu un cop d’ull als seus comptes de Twitter i observeu quin periodisme fan aquestes dones a The Guardian, The Times, ICIJ, Fundación Civio, etc… Quasi bé totes expressen una sola idea per explicar como han arribat fins aquí: des de la curiositat, la inquietud professional, no tenir por al risc, aprendre sempre i compartint en obert i des de internet.
En aquest àmbit, mereix especial atenció el moviment Chicas Poderosas, que amb l’ajuda del Knight Center mira de promoure el coneixement tecnològic i capacitar les dones en la pràctica dins les redaccions de tota Amèrica Llatina... i més enllà. Fa enveja sentir aquestes dones explicar amb passió, coneixements, sentit de l’humor i rigor com és el seu treball.
Tampoc vull oblidar els nois poderosos i amb talent que hem sentit i amb qui hem tingut el plaer de treballar aquests dies durant les #jpd14. En aquest post m’interessava destacar el perfil tecnològic i de coneixement de les dones, però també vull reconèixer el treball, els tallers i les ponències de periodistes com Eduard Martín-Borregón, Carlos Alonso, Jesús Escudero, Juan Francisco Caro… i desenvolupadors com Alberto Labarga, entre d’altres. Una recomanació: mireu el programa, ponents i tallers de les #jpd14. Després d’una bona estona 'Con los datos en la masa' et vindràn ganes de fer uns 'pans' periodístics boníssims. Aquí en teniu un tastet ;-)
No hay comentarios:
Publicar un comentario