Joan Barrera
Segueixo amb atenció el debat que hi ha a Gran Bretanya sobre el futur de la BBC. És interessant, perquè d’una manera desacomplexada, amb rigor i, sobretot, sense haver-se de justificar a cada moment personalitats respectables del món de la comunicació fan la seva anàlisi sobre la viabilitat d’una cadena que s’enfronta com qualsevol empresa del sector a la disjuntiva d’adaptar-se a un canvi d’hàbits dels telespectadors en un context de restriccions pressupostàries. El diumenge passat, The Guardian, el diari que acull amb més amplitud aquest debat, recollia una reflexió, vinculada al món cultural, amb la idea que el lideratge només té recorregut si se sap compartir amb altres actors que són líders en el seu propi àmbit.
Suposo que per a molts aquesta reflexió pot semblar molt llunyana o extemporània, però no ho és tant quan de manera continuada es
posa el model de la BBC com la referència del que hauria de ser TV-3 i Catalunya Ràdio. Si volem ser com ells, seria bo que entre tots els que ens interessa el món de la comunicació obríssim un debat al mateix nivell que el que es produeix a la societat britànica ara que des de molts fronts, i en alguns casos amb arguments prou sòlids, es qüestiona el model i la necessitat d’aportar recursos públics als mitjans audiovisuals de la Generalitat.
La guerra oberta entre treballadors i direcció pel nivell de les retallades salarials, que es projecta a la societat com un conflicte entre privilegiats desconnectats de la realitat, no pot amagar el fons d’un debat que a Catalunya s’hauria d’assumir amb tanta diligència com ho fan els britànics. En altres paraules, s’hauria de clarificar, lluny de la retòrica patriòtica i de velles afirmacions que possiblement han quedat desfasades, quina dimensió han de tenir, com s’han d’estructurar i quin paper han de jugar els mitjans públics de la Generalitat en un món obert, canviant i des de la complementarietat amb la iniciativa privada. Fer-ho, insisteixo, no pressuposa formar part de cap conspiració ni tampoc un atac frontal contra uns mitjans públics de la Generalitat que si segueixen la deriva actual tindran un cost inassumible per la societat catalana i, el pitjor, acabaran jugant un paper residual en el mapa comunicacional català.
Aquest és l’atzucac en el que es troba la ràdio i la tele pública catalanes. O millor dit, la trampa quan es redueix el debat a una pura i simple qüestió salarial, que els pròxims dies acabarà com era de preveure amb l’aparició providencial d’una partida de 7,5 milions d’euros i la conseqüent firma d’un armistici entre les parts en conflicte. Si finalment això es produeix m’abstindré de fer lectures polítiques.
Penso que mai és tard per donar un gir a aquesta situació i més quan la màquina legislativa s’ha tornat a posar en marxa per canviar l’estructura de funcionament de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Amb altura de mires, no pot tornar a passar que el debat que ara s’enceta acabi en un pur i simple repartiment de cadires com ha succeït fins ara i que el model de gestió s'allunyi dels paràmetres que són habituals en les empreses privades del sector. Aconseguir els objectius que es demanen als mitjans de la Generalitat no ha d'estar renyit amb el rigor, l'austeritat i l'eficiència en la gestió dels recursos públics. Que això sigui possible és responsabilitat del Govern i també de tots els actors que tenen un paper rellevant en aquesta empresa, inclosos els treballadors abandonant el paper de víctimes i assumint que ells també són una part de la solució del problema.
Hi ha guies de treball al mercat que orientin a trobar una solució. El debat de la BBC n’és una o les conclusions del document ‘Propostes d’actuació davant la crisi del sector de la comunicació’, elaborades a partir del treball d’una vuitantena de persones que, en representació del sector de la comunicació a Catalunya, han intentat objectivar la gènesi de la crisi del sector i han redactat, des de la unanimitat, mesures per evitar el col·lapse.
Seria interessant que en el cas de TV-3 i Catalunya Ràdio el numantinisme deixés pas a la racionalitat. Buscar una solució no és sinònim de renúncia.
http://www.joanbarrera.com/
No hay comentarios:
Publicar un comentario