El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

5 oct 2013

Els tòpics del periodisme

Albert Sáez
A propòsit del segrest de Marc Marginedas, el nostre company de El Periódico, hem pogut escoltar alguns comentaris sobre la feina dels periodistes. Un altre company, amb altes responsabilitats a la redacció, confessava la seva perplexitat per les reaccions que havia pogut escoltar entre la gent allunyada de la professió en el sentit que no entenien perquè el Marc ha volgut anar a Síria i encara menys perquè el diari l’ha recolzat en aquesta aposta. Sobre la professionalitat del Marc, la mateixa a Síria que a Consell de Cent, ja hem escrit. Parlem ara del públic i del periodisme.
Marc Marginedas, retratat per Pepe Encinas el 20 d'agost
del 2007. Publicat recentment a La Lamentable.

Aquesta professió es basa, com totes, en un seguit de tòpics o estereotips que unes generacions inculquen a les següents quan arriben a les redaccions com a becaris. “Els fets són sagrats, les opinions són lliures”; “una imatge val més que mil paraules”; “no és notícia que un gos mossegui a un nen” i “els periodistes no som mai notícia”. Són alguns dels que sustenten aquest ofici. Les professions, com qualsevol altra activitat col·lectiva, moren quan deixen de renovar els tòpics on es recolzen. La llibertat d’opinió serveix massa vegades per dessacralitzar la percepció dels fets com demostra el diari El Mundo cada vegada que parla de la immersió lingüística a Catalunya. El valor de canvi de les imatges és molt diferent quan parlem de daguerreotips que quan parlem del photoshop. I la irrupció dels gossos perillosos a la nostra vida quotidiana els ha convertit massa vegades en notícia. Caldria revisar els tòpics de la professió periodística. I, sobretot, auscultar si encara serveixen perquè el públic entengui aquesta feina.

A base de no ser notícia, el periodisme ha acabat per esdevenir irrellevant als ulls de molta gent fins a considerar que no es una feina substancial i que pot quedar en mans de qualsevol persona. Ha estat un greu error. Certament que la pérdua del monopoli de la informació ha vingut per quedar-se i ha de servir per purificar la professió periodística. Però si els mitjans i els periodistes no donen valor a la feina que fan, l’oculten o l’emmascaren, aleshores és absolutament lògic que el públic la menystingui. No parlo de guanyar protagonisme, però sí visibilitat. No parlo de ser altius, sinó més transparents, d’explicar les condicions en que s’ha fet cada notícia i no només quan el Marc va a Síria sinó també quan fa un breu des de la redacció amb una font sobre el terreny. I parlo sobretot, que ningú s’espanti, de màrqueting, de deixar de fer publicitat dels mitjans només quan fan una promoció de plats i olles per passar a competir en base a la informació. 

Si un diari té un periodista disposat a marxar a Síria, té més possibilitats de fer informació de qualitat. Això tan evident no només els periodistes s’ho haurien de dir entre ells sinó que li haurien d’explicar al públic. I l’argument de venda val igual per Síria que pel Parlament de Catalunya. El periodisme ha d’invertir fonamentalment en informació. I les empreses series tenen per costum publicitar més allà on inverteixen més. Si no, acabaran com els polítics, que com només parlen malament els uns dels altres, acaben convertint-se tots, als ulls de la gent, en una colla de cul d’olles.

No hay comentarios:

Publicar un comentario