El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

25 sept. 2013

El nou ecosistema informatiu

Albert Sáez
De manera lenta, poc sistemàtica i imperceptible comencem a albirar com podria ser un nou panorama de la informació massiva com a conseqüència del canvi d’hàbits dels anomenats “nadius digitals”. El professor i degà de comunicació de la Universitat Ramon Llull, Josep Maria Carbonell, considera que Twitter ha donat pas a un nou ecosistema. Des del nostre punt de vista, aquests en serien els actors principals:

-- Trobem en primer lloc els mitjans o plataformes d’informació de pagament d’abast global amb continguts molt especialitzats. Seria el cas del Financial Times o del The Wall Street Journal en l’àmbit econòmic o ESPN en l’esportiu.
Han fet la transició digital des de els mitjans tradicionals d’acord amb les passes següents: reducció de costos (més per la banda de la impressió, producció i distribució que no per la dels continguts, però també); reorganització de les redaccions per produir amb mentalitat cent per cent digital i amb capacitat de distribuir en diverses plataformes i, per últim, un nou mix d’ingressos basat en: subscripcions a baix preu, micropagaments per peça consumida i publicitat hiperfragmentada. Han abandonat la guerra de la informació i de la publicitat local, del paper i de la captació de grps per la via de l’acumulació d’usuaris únics i pàgines vistes.

-- El segon micromón d’aquest ecosistema seria el que formen plataformes locals que provenen d’antics mitjans tradicionals que han esdevingut inviables o dels que han sorgit en les noves condicions de mercat. Es financen gràcies a la minimització o directament eliminació de les retribucions del treball periodístic, una publicitat residual dels comerços de proximitat, subscripcions i micropagaments que mai tindrien prou volum per cobrir totes les despeses i diverses tècniques de 'crowfunding' per a projectes concrets, també de continguts. Vilaweb seria un exemple clar o Nació Digital i d’alguna manera Eix Diari.

-- El tercer fenomen serien les plataformes digitals que vinculen la informació a alguna mena de moviment social, passió o vincle professional. Son aquelles comunitats virtuals de l’era 1.0 reconvertides ara en xarxes socials d’intercanvi d’informació, però sobretot, d’opinions segmentades per alguna mena d’ideologia o interès previ. La Directa seria un exemple d’aquesta mena de fenòmens.

-- La quarta pota que completa aquest nou sistema on conviuen l’autocomunicació, els continguts produïts pels mitjans tradicionals digitalitzats i els nous negocis digitals són les plataformes corporatives vinculades empreses o serveis que abans vehiculaven la promoció dels seus productes a través de la publicitat o de les accions de relacions públiques i patrocini i ara ho fan directament a l’exclusivitat dels contiguts. Infojobs, mentre hi havia ocupació, o alguns espais dedicats a temes de salut indiquen el camí que seguirà en el futur.

No ens hem de refiar mai dels gurús, però està clar que els trets més dinàmics del present pel que fa a adequar-se als hàbits del públic i mantenir la professionalització del periodisme es mouen per aquests territoris.

Jordi Peiró (@jordipeiro_co) i Víctor Font (@victor_font) es preguntaven en quina categoria situaríem diaris com La Vanguardia o l’Ara. Certament és un del reptes del moment. No només d’aquest intent de fer una panoràmica sinó també del seu propi model de negoci. Els diaris generalistes d’àmbit regional o local, en termes del món global, no tenen ara per ara una manera clara d’afrontar la transició digital. La categoria del pagament al cèntim se’ls queda curta perquè el volum de les seves audiències potencials no permet garantir un finançament adequat ni per la via de les subscripcions ni encara menys dels micropagaments. Però, d’altra banda ni pretenen ser un mitjà comunitari i, per tant, no tenen prou vincles amb els usuaris, ni tenen una identificació ideològica. Viuen en un llimb molt complicat amb una estructura de despeses pròxima als mitjans globals i una estructura d’ingressos més similar a les plataformes locals. Mala peça al teler sinó troben un model propio possiblement amb ingredients dels dos que ja han començat a funcionar.

D’altra banda, en Jordi Peiró va plantejar una qüestió molt pertinent entorn dels mitjans públics. Certament són un element fonamental de l’ecosistema que vàrem deixar de banda. La seva situació financera actual és molt complicada perquè en ells es concentren tots els mals del moment: caiguda de les aportacions públiques com a conseqüència de les polítiques fiscals d’hiperausteritat, caiguda dels ingressos publicitaris com a conseqüència de la crisi econòmica i manca d’agilitat per fer la transició digital. 

Si hom estudia la legislació europea en la matèria observarà que la UE ha ferit de mort els mitjans públics en dos aspectes fonamentals: eliminació de la consideració dels mitjans de comunicació en general com a servei públic i consideració de la irrupció de les empreses públiques a la xarxa com a competència deslleial. Tot apunta que els mitjans públics audiovisuals hauran de sobreviure emfatitzant la seva aportació a l’educació i a la cultura perquè per la via de la llibertat d’informació els volen expulsar del camp digital. Un greu error. I no només aquí.



No hay comentarios:

Publicar un comentario