El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

15 sept 2012

La memòria històrica del periodisme

Gil Toll

Els esforços que s'han fet darrerament per recuperar una part de la història del país particularment menystinguda, la de les víctimes del franquisme durant la guerra i els anys posteriors, no han tingut fins ara un reflex en el que va ser la peripècia que van viure els periodistes i editors republicans.

No es tracta de fer una pràctica de freda autòpsia en que distingim clarament les dades essencials dels diaris republicans, comptant exemplars, periodistes, editors i lectors. Per mi, el més interessant és veure la història d'aquests actors en relació al seu temps. I és aquí on apareixen les lliçons que podem aplicar als nostres dies.

Quan es mira així la història dels nostres diaris apareix inevitablement el pols amb el poder polític per mantenir la independència, la llibertat d'expressió. Durant la dictadura de Primo de Rivera, la premsa estava sotmesa a censura prèvia i les possibilitats de fer periodisme estaven molt reduides. Els redactors s'esforçaven en trobar escletxes per donar informacions que havien d'interessar al públic en una pràctica que esdevenia el joc del gat i la rata entre periodistes i censors. Tot i així, en acabar el periode més repressiu, el censor Celedonio de la Iglesia va escriure un llibre de les seves experiències i li va prologar en Rafael Marquina, periodista català que va ser cap de redacció de l'Heraldo de Madrid, el diari més incisiu de l'oposició.

Durant la República es van aprovar lleis que permetien multar diaris i declarar-ne el tancament si el govern creia que es posava en risc la supervivència del règim. Això va afectar especialment l'Abc i altres diaris de dreta amb els governs progressistes i, al contrari, en van patir els efectes els diaris republicans durant el bienni conservador.

El salt qualitatiu es va produir amb la guerra i el franquisme, doncs els vencedors van incautar tota la premsa i van sotmetre a un procés polític a editors i periodistes. És molt conegut el cas de La Vanguardia amb la culpabilització de Gaziel com a responsable periodístic durant els anys de la seva direcció. Menys ressò han tingut els casos dels diaris que es van suspendre definitivament.

El segon diari de la ciutat era El Diluvio, un diari popular que ocupava un espai que avui ocupa El Periódico, que torna a ser el segon diari de Barcelona. L'editor de El Diluvio, Manuel de Lasarte, es va quedar en entrar les tropes franquistes, va ser empresonat junt amb els seus fills i moria a la Model d'una malaltia no ben atesa poques setmanes després. El director del diari, Jaume Claramunt, va marxar a Cuba, on havia nascut. El cap de redacció, Frederic Pujulà, va ser empresonat, condemnat a mort inicialment, se li va rebaixar la pena fins complir més de dos anys a presó. No va poder escriure mai més amb el seu nom i va haver de treballar des de l'obscuritat per sobreviure. Per treballar a la premsa del franquisme, calia passar el filtre del Registro Oficial de Periodistas i molt pocs republicans ho van aconseguir. Les històries de Pujulà, Claramunt i molts d'altres encara no s'han explicat. Crec que és una feina que tenim pendent col·lectivament, jo hi intento contribuir, entre d'altres, amb el blog http://www.germansbusquets.com que us convido a visitar.

No hay comentarios:

Publicar un comentario