De l'acrònim PAIOS m'he fixat en el concepte solidaris, la S. No he participat en la creació del blog però em sembla especialment encertat aquest punt. Un dels efectes més nocius de la darrera època de boom econòmic va ser fer-nos creure a tots plegats que navegàvem en una espècie de sopa igualitària i li vam dir classe mitjana. La crisi, com en moltes altres coses, situa les coses al seu lloc.
Els acomiadaments massius i/o per sorpresa han fet que molts caiguessin del cavall. Aquesta circumstància ens diu on som: a la banda de baix de la piràmide. Però, quant ens n'adonem professionalment ens troben fora de circulació i poc podem fer per redreçar la situació.
La realitat és que la societat es dualitza. Com han dit capitalistes notoris i desacomplexats, és cert que hi ha lluita de classes i estant guanyant-la ells.
Davant d'això queden poques sortides i una és la solidaritat. Potser no és una solució però segur que té efectes terapèutics. La van practicar els nostres avantpassats, per exemple, quan els miners d'Astúries feien vaga, arribaven a Barcelona trens plens de nens procedents de les zones minaires i eren acollits per famílies treballadores de Barcelona. I posar un plat més a taula no era una cosa fàcil a principis del segle XX!
En aquell temps la reacció era certament normal. Tothom sabia en quina banda estava. La societat tenia una lògica classista inexorable i no se n'amagava. I contra aquella visió, lentament i sense potser tenir-ne consciència plena, els treballadors van crear la “seva societat”. Si no podien accedir a estudis superiors es posaven en marxa els ateneus populars. Si no podien pagar la sanitat privada endegaven mútues, si els preus dels proveïments eren massa alts posaven en marxa cooperatives de consum.. Tot sobre la base del suport mutu, de la solidaritat!
En la nostra professió la crisi ha posat al carrer milers de companys. Aquests tenen, a més de les dificultats econòmiques normals en aquests casos, un problema afegit: la invisibilitat. Tothom sap que si un periodista no signa, no existeix. És una espècie de mort civil de la qual no se'n parla.
La S de solidaris hauria de ser doncs, salvant les distàncies, com l'escalf que rebien els miners sabent que mentre ells se la jugaven els seus fills eren cuidats i alimentats pels companys. Trencar l'aïllament que afecta a la nostra professió, mantenir el contacte amb els que no poden treballar, estendre la xarxa de complicitats és la primera acció que podem fer. Pel bé de tots.
Les possibilitats de col·laboració son tantes com idees puguin sorgir, como per exemple, l'autoformació, tant pels que mantenen la feina com pels que en busquen de nova. Tots sabem alguna cosa que pot ser útil a altres companys i podem rebre d'ells coneixements interessants, directament, sense intermediaris. En aquest sentit em fa gràcia que es parli tant de reciclatge quan en molts casos això no suposa altra cosa que incrementar les despeses en unes economies atacades per la incertesa i facilitar alguns negocis particulars que es nodreixen de la desesperació dels afectats.
La pedra s'ha llançat, veurem si hi ha onades. És cert que la història quan passa per primer cop pot arribar a tenir la grandesa de la tragèdia i quan es repeteix pot limitar-se a ser una farsa, però la nostra situació actual és tant apurada que només aplicant algunes iniciatives heroiques evitarem caure en la més trista de les comèdies, aquella en què el cornut acaba pagant el beure. I no hauríem d'oblidar mai que ens han posat al punt de mira.
No hay comentarios:
Publicar un comentario