El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

5 may. 2017

L'Avui, una matinada de Sant Jordi i la mort d’un arbre botella

Maria Teresa Coca
Vagi per endavant que sóc art i part de 'Diari Avui 1976-2009 entre el somni i l’agonia'. Part perquè la seva autora, Maria Favà, ha recollit en el llibre les meves opinions sobre l’etapa més agònica del diari, de la que us ben asseguro que no en podria trobar precedent comparable amb cap període dels meus 17 anys en aquell mitjà de comunicació. I art perquè, com molts altres companys de redacció de Favà, sóc una de les ‘hooligans’ que la vaig encoratjar a escriure el llibre quan començava a plantejar-se si calia fer-ho.

Deixeu-me dir que com que en un moment del pròleg Favà
El primer número del diari 'Avui'
assegura: “Tampoc em felicitaven per les coses ben fetes”. Jo trencaré aquest costum, com ho va fer en el seu dia Vicent Sanchis. Tots els meus elogis per la feina feta i publicada.

Si bé el pròleg ‘espanta’ amb advertències com “he escrit el que m’ha semblat” o “està basat en la memòria col·lectiva”, he de dir que a mesura que vas passant les pàgines els dos advertiments es compleixen però sense cap ensurt. Tot el contrari. Mentre un hi va descobrint la Maria en el seu més pur estil –recordant bates de ‘boatiné’, la Shirley Temple a la Casa Blanca, el ‘gipur’ de la muller del fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, els ‘llistins’ o la semblança d’algun redactor amb Tadzio de ‘Morte a Venezia’ (per citar algunes de les ‘perles’ que he trobat en aquestes 360 pàgines)-, també es va copsant la feina de recerca, de rata de biblioteca… Sabeu de què? De periodisme.

La memòria dels qui van formar part de successius consells d’administració, de la direcció i de la redacció escrita i gràfica és allà, és el fil conductor del camí que va anar del somni a l’agonia. Però sempre corroborat pels esdeveniments que van succeir i dels que hi ha referències escrites i públiques –o resguardades per Montse Rius-. Això aporta un vessant interessant. El de conèixer amb bastant profunditat l’evolució de l’'Avui', una peça fonamental i imprescindible per a la historia de la premsa en català i per la de la ‘competència’ que va instrumentar una batalla amb totes les armes possibles, polítiques, moltes, y corporativistes, altres –dissortadament-. Però amb el llibre, en paral·lel, es pot seguir la vida política catalana i, més concretament la de CiU (crec que Unió en surt massa ben parada, potser perquè tenia altres interessos periodístics).

La història de l’'Avui' des de la seva línia editorial fins els diversos dissenys gràfics, passant per anècdotes vàries. Però ben segur que a la Maria li han quedat preguntes per resoldre i aspectes per abordar com el de l’èxit de l’edició digital. Segurament aclarir les fonts de finançament o el destí del fons documental que tenia el diari (una gran pèrdua, a parer meu). No obstant això, en el tema dels diners, n’apunta algun origen que si bé sempre se n’havia rumorejat, potser mai se n’havia parlat. Però (em pregunto) per què en parlen encara tan per sobre? En el fons, l’'Avui' no va ser l’únic que va rebre ‘ajudes’. La ‘arquitectura’ pressupostària de la Generalitat ha ‘beneficiat’ altres mitjans de comunicació i mai s’ha qüestionat exacerbadament com en el cas de l’'Avui' (i, si no, que li preguntin a Hermes). Potser no ens hauria de sobtar però és curiós que només parlen de les possibles fonts de finançament aquells que ja han posar més distància amb el diari, encara que no donen massa noms ni cognoms. Els manca valentia. 

Un element primordial és també el consens de molts dels consultats en què un dels problemes bàsics va ser no tenir una empresa en el sentit més estricte, amb una gestió que busqués el guany per sobre de tot. Independent, no sotmesa a pressions polítiques, tasca difícil si els diners no els generava el propi negoci. Hi ha manca d’estratègies de distribució, comercial-publicitària... d’anar perseguint la rendibilitat i, més important, aconseguir-la. Trobem el gerent més supeditat, el que passava desapercebut, el més aprofitat... i algun de professional. Les maniobres empresarials són, doncs, l’altre eix fonamental per entendre 'Diari Avui 1976-2009 entre el somni i l’agonia'. 

Manca d'autoestima


Tot plegat donava la sensació d’anar sempre amb una sabata i una espardenya –tot i que va haver-hi una etapa més reixida que altres- com admeten els successius directors que han volgut parlar. I cal adonar-se que els testimonis dels ‘picapedrers’ que recull la Maria ho saben explicar encertadament. D’ells s’extreu com la manca d’autoestima va anar arrelant, fins que en l’etapa Sanchis, va haver-hi raons més que suficients d’autovalorar-se. Les línies que descriu Favà ho deixen ben clar: allà ningú regalava res. (I deixeu-me que aquí faci un parèntesi personal, com fa la Maria en algun capítol del llibre, perquè sóc testimoni de les tardes de diumenge dels primers anys d’aquest segle quan trucava l’antic conseller d’Economia, Francesc Homs, per demanar que publiquéssim una foto d’alguna patum que havia fet a un poblet de Catalunya i, l’endemà, el que veies a 'La Vanguardia' no era la foto de la patum sinó les línies mestres dels pressupostos que el Govern preparava per aquell any). 

Aquesta era la realitat que es va viure durant molts anys a l’'Avui' i és també una part important per entendre la seva evolució. Potser totes aquestes reflexions que m’ha generat l’entretinguda i alhora interessant lectura de 'Diari Avui 1976-2009 entre el somni i l’agonia' pequen de tenir un punt “massa apassionat”, “massa subjectiu”, com explica Maria Favà en la contraportada del llibre. Massa emotiu –hi afegeixo jo-. “Doncs sí, i què?”. 

P.D.: I gràcies a l’artífex d’aquest blog per no posar límits a l’extensió dels textos. 



3 may. 2017

Els periodistes tornen a la Casa de la Premsa, 86 anys després de ser-ne expulsats

Gil Toll
La Casa de la Premsa va ser el centre d'atenció als periodistes que visitaven Barcelona per informar sobre l'Exposició Universal de 1929. A l'edifici hi tenien els serveis de comunicacions de l'època, una sala d'actes, cafeteria i fins i tot unes habitacions en les que van dormir alguns enviats especials d'altres ciutats.

Mentre va durar el certamen es van fer activitats relacionades amb el periodisme, com una exposició en la que els principals diaris de la ciutat de Barcelona mostraven les seves publicacions. Llavors es va adquirir el compromís de dedicar la Casa de la Premsa a la professió periodística quan acabés l'exposició.

Però quan van començar els treballs de desmuntatge el 1931, l'ajuntament va decidir dedicar la Casa de la Premsa a allotjar les oficines d'administració d'aquest procés. Això va generar la reacció de les organitzacions de periodistes del moment, que es va traduir en un comunicat conjunt datat a l'1 de març de 1931. Els periodistes protestaven enèrgicament contra l'ús que es va donar a l'edifici, més tenint en compte que n'hi havia molts d'altres que podien allotjar les oficines municipals. Firmaven el manifest els responsables de l'associació de la premsa diària, del centre de reporters, del sindicat professional de periodistes, de l'associació de periodistes i del sindicat de periodistes esportius.

Això passava a poques setmanes de les eleccions municipals del 12 d'abril que van desembocar en la proclamació de la República. Al nou ajuntament hi havia molts representants propers a la professió periodística, però la decisió de dedicar la Casa de la Premsa a oficines municipals no va canviar. Al cap d'uns anys s'hi va instal·lar el quarter de la Guàrdia Urbana i s'hi va quedar fins finals del segle XX. Des de llavors, ha estat buida i els veïns del Poble Sec han aconseguit el compromís municipal de fer-hi un equipament pel barri.

'Periodistes, ni al dictat ni mal pagats'


El proper, dissabte, 6 de maig, els periodistes de Barcelona celebraran un acte a la Casa de la Premsa en el que conmemoren el dia internacional del Treball i el de la Llibertat de Premsa. El lema és 'Periodistes, ni al dictat ni mal pagats'. Hi haurà representants del Sindicat de Periodistes, del Col·legi de Periodistes, del grup Ramón Barnils, de l'Associació de Dones Periodistes i de SomatentsTambé s'ha convidat altres organitzacions i personalitats de la professió.

Es vol fer una visita a la Casa de la Premsa per conèixer l'estat actual de l'edifici que l'ajuntament s'ha compromès a rehabilitar. Aquesta activitat es farà entre les 10 i les 11 del matí. Llavors començarà una sessió de debat a la sala que hi ha habilitada per reunions al mateix edifici i que ha estat cedida per l'ajuntament a les entitats que formen la comissió per la recuperació de la Casa de la Premsa.

De fet, les organitzacions de periodistes s'han incorporat a aquesta comissió des de l'any passat amb la idea de treballar conjuntament amb els veïns. De moment s'han adherit formalment el Sindicat de Periodistes i la Fundació Periodisme Plural, però n'hi ha d'altres que ho faran properament, també del món universitari. Es tracta de fer que la com
unicació sigui un eix temàtic de les activitats que s'organitzaran a la casa de la Premsa quan estigui en funcionament pel barri del Poble Sec.

Així hi haurà un espai de memòria de la premsa de Barcelona, es faran activitats per nens i adults que eduquin en el consum de comunicació digital, tallers amb joves que vulguin fer comunicació local, xerrades sobre el tractament del gènere als mitjans de comunicació i també sessions dedicades a la memòria dels més grans amb l'ajuda de la premsa històrica de la ciutat.

Els periodistes tornen a la Casa de la Premsa i ho fan amb la voluntat de construir una aliança amb la ciutadania per caminar conjuntament cap a una societat més crítica, que valori el millor periodisme, aquell que no és una simple mercaderia sino que és un dels fonaments de les democràcies més avançades.

Gil Toll és coordinador de les organitzacions periodístiques a la comissió per la recuperació de la Casa de la Premsa. giltoll@gmail.com

3 de maig, llibertat de premsa, Turquia, la 'llei mordassa' i la 'llei procés’

Siscu Baiges
Des del 1993, el 3 de maig es recorda la situació de la llibertat de premsa al món. Així ho va aprovar l’ONU a proposta dels països que formen la UNESCO i amb la voluntat de “fomentar la llibertat de premsa al món en reconèixer que una premsa lliure, pluralista i independent és un component essencial de tota societat democràtica”.

De fet, però, allò que es recorda al món aquest dia no és la ‘llibertat
Cristian Segura, durant una entrevista a El Nou TV.
de premsa’ sinó la ‘llibertat d’expressió’. Diversos col·lectius de defensa d’aquesta llibertat d’informar i de dir, publicar i donar a conèixer allò que es pensa. Són especialment esperats i difosos els informes de Reporters sense Fronteres (RSF), el Comitè de Protecció de Periodistes (CPJ) o Amnistia Internacional (AI).

És evident que la paraula ‘premsa’ es queda curta per englobar les modalitats diferents amb què ens comuniquem i expressem al segle XXI. 

El baròmetre de RSF marcava aquest dimecres 3 de maig que vuit periodistes, dos internautes i un col·laborador han estat assassinats al món en els primeres mesos del 2017 i que 193 periodistes, 166 internautes i 10 col·laboradors estan a la presó en aquests moments per intentar exercir el dret a expressar-se lliurement. 

El CPJ recorda, en el seu informe, que 2016 va ser l’any en què hi havia més periodistes a la presó (259) en els que portem de segle.

Amnistia Internacional ha centrat la seva campanya d’aquest 3 de maig en reclamar la llibertat pels nombrosos periodistes repressaliats a Turquia, sobretot després del cop d’Estat fallit de 2015. N’hi ha 81 empresonats.

Turquia lidera la classificació de països amb més informadors entre reixes, per davant de la Xina, Egipte, Eritrea, Etiòpia, Iran, Síria, Aràbia Saudí, Vietnam, Bahrein, Veneçuela, Rússia i Uzbekistan

Si Catalunya comptabilitzés com un país diferenciat ¿quin lloc ocuparia en aquest rànquing? Estaria entre els primers, per descomptat. Sobretot si la 'llei mordassa' inventada i aplicada pel govern del Partit Popular no tingués vigència en terres catalanes. A Can Brians, la Model, Quatre Camins o Wad-Ras no hi ha cap periodista privat de llibertat.

Però ben segur que quedaríem lluny dels tres primers classificats pel que fa al respecte de les llibertats de premsa i expressió: Noruega, Suècia i Finlàndia. L’espectacle lamentable dels mitjans de comunicació dependents de la Generalitat o les diputacions, privatitzats a favor de la ideologia ‘processista’ o els atacs fets des de determinats mitjans de comunicació independentistes i sense rèplica des dels òrgans que se suposa que han de defensar els periodistes contra Cristian Segura dels darrers dies, mostren que els catalans tenim, malauradament, més a aprendre que ensenyar aquest 3 de maig.

24 abr. 2017

La cantarella que no s’acaba

Francesc Ràfols
Hi ha campanyes que, t’hi posis com t’hi posis, de manera reiterada, te les trobes davant del nas. La de la vacunació de la grip, l’inici del curs escolar, el dia del pare o de la mare i, el gran clàssic, el primer nadó de l’any… Però aquestes ja saps quan t’arribaran perquè estan directament vinculades amb el calendari. En canvi, n’hi ha d’altres que no tenen data específica, i també van apareixent sistemàticament. Fa poc en vam tenir una, la de
Juan Luis Cebrián, presidente del grupo Prisa.
l’allargament de la vida de les centrals nuclears, però també ho veiem, per exemple, amb les pensions o les subvencions als sindicats, com si les organitzacions patronals no en rebessin.

Jo em vull referir a una d’aquestes de caràcter atemporal, la que es refereix a l’autoregulació dels mitjans de comunicació. Com que cada vegada són més les veus que reclamen una regulació del dret a la informació, els que s’hi neguen, per no perdre els seus privilegis, surten amb la cançoneta que no és necessària perquè són els mitjans els que, en tot cas, s’han d’autoregular. Acostumen a ser veus dels representants dels mitjans de comunicació o dels seus professionals més afins.

Autoregulació dels mitjans de comunicació? Això només és una broma de mal gust. Fa uns anys les televisions privades espanyoles es van dotar d’unes normes d’autoregulació sobre les seves emissions en horari infantil. La realitat és que han vulnerat cada dia tots i cadascun dels articles del seu codi. L’autoregulació dels mitjans és com pensar que el Codi de Circulació és innecessari perquè els conductors ja s’autoregularan. S’imaginen el que passaria a les carreteres si les normes de trànsit no diguessin què passa a qui les incompleix?

Així, de tant en tant, algú recupera un vell eslògan confiant que de tant repetir-lo, s’acabarà adoptant com a llei universal: «la millor llei de premsa és la que no existeix». El seu inventor és un dels personatges més nefastos de la història del periodisme espanyol, Juan Luis Cebrián. Fa anys que molts combatem aquest axioma i, de mica en mica, anem guanyant posicions. «La millor llei de premsa és la que serveix la ciutadania». Un dels darrers en escriure-ho és el periodista Dardo Gómez, a la web Contexto y Acción, qui afirmava en el seu article que «sembla que oblidem que, en democràcia, les normes només les poden fixar les lleis, i els informadors, per molt bona voluntat que se’ls suposi, no tenen capacitat –ni legal ni ètica– per garantir la utilització d’un bé que no els pertany més que a la resta de la ciutadania.»

Llavors, per què els periodistes s’haurien d’autoregular sobre un dret que no els pertany? Que ho fan els metges? Els mestres? Els arquitectes? Per què en el cas dels informadors és diferent?

24 mar. 2017

'Avui' (1976-2009), entre el somni i l'agonia

A. F. C.
Maria Favà ha escrit i publicat un llibre sobre el diari 'Avui'. Aviat es posarà a la venda, coincidint gairebé amb la diada de Sant Jordi i amb el 41è aniversari de l’aparició d’aquest periòdic, el primer en llengua catalana que va veure la llum des de la guerra civil.


El llibre conté 384 pàgines i costa 19,50 euros.
La clara intenció d’aquest post és fer-ne publicitat. Encara no l’he pogut llegir, però com que vaig tenir la sort de conèixer l’autora precisament treballant tots dos en “l’objecte” de la investigació periodística, estic segur que n’hi haurà per sucar-hi pa. La gran virtut que caracteritza a la Maria és la sinceritat. De vegades ho es tant de franca que pot ferir, encara que mai ho faci amb mala intenció. Estic convençut que 'Entre el somni i l'agonia' no decebrà i potser algú sentirà alguna fiblada; efectes secundaris de tanta honradesa de vegades inconscient de la Maria.   

Em limitaré a transcriure la nota de premsa que ha fet córrer l’editorial i a convidar a llegir-lo a tots els que vulguin saber com es fa –i es desfà-- un diari que va néixer, com la immensa majoria de projectes de tota mena, amb l’empenta d’un grapat de persones il·lusionades (i il·luses?), que a més estaven convençudes que mitjançant aquells papers ajudarien a fer un país millor, més culte i més lliure. Si ho van aconseguir és quelcom que haurà de jutjar cadascú.

La nota divulgada per l'editorial Meteora recull el següent: 

Maria Favà Compta: «Aquesta història del diari 'Avui' està escrita en primera persona del plural, amb el testimoni de qui escriu i de moltes altres persones que van treballar-hi, que el van dirigir o que hi van posar diners. També hi ha hores d’hemeroteca a Ca l’Ardiaca i la reinterpretació d’alguns dels papers vells que ha sabut guardar Montserrat Rius. Però el gruix és testimoni oral. I com que està basat en la memòria i en les vivències de les persones, potser trobareu que és subjectiu. Massa apassionat. Doncs sí, i què? Els periodistes fa segles que reflexionem sobre l’objectivitat i la subjectivitat i els seus límits, i encara no n’hem tret l’aigua clara. El cert és que he amagat el pudor sota la tartera del Pedraforca i he escrit el que m’ha semblat. Sense gaires autocensures. Ja n’he patit prou al llarg de la meva vida professional. [...] La història de l’'Avui' és una mica com una paràbola bíblica. Hi surten totes les coses que no s’han de fer i s’apunten les que ens ajudarien a ser millors». 

Vicenç Villatoro: «El problema de la premsa en català són les empreses. La vida lànguida de l’'Avui' no és responsabilitat de la gent que hi ha treballat. Hi ha també l’exemple del 'Correu'. Quan aquest va tancar, la mateixa gent va formar l’equip d’informatius de TV-3. Crec que hem tingut un dèficit d’empreses, d’empreses que entenguessin el negoci. El  drama de l’'Avui' també ha estat aquest.» 

Vicent Sanchis: "Jo em trobo una redacció amb moltíssimes possibilitats, però també amb molts tics i molt vicis. S’havia fet un bon diari en l’època del Villatoro i del [Albert] Viladot, però la política empresarial era nefasta. Molts problemes derivats de no tenir una empresa. I una tendència a pensar que érem el diari oficial i que féssim el que féssim ho acabaven censurant." 

Toni Cruanyes, el 6 de juliol de 2009: "L’'Avui' és un somni compartit per una generació de catalans que van fer realitat un diari amb vocació nacional, que aspirava a explicar el món amb els màxims nivells de qualitat. Trenta-tres anys després, aquest somni continua vigent. He pogut comprovar que la il·lusió del primer dia es manté intacta. Jo marxo amb la sensació d’haver-hi contribuït tant com he pogut". 

Maria Favà Compta (Barcelona, 1949), periodista i mare de dos fills, va néixer al Poblenou, on encara viu i milita. Als 14 anys compaginava una feina en una ferreteria amb el batxillerat nocturn i, després, amb els estudis de periodisme. Va començar a escriure per a 'Garbo', 'Tele/eXpres' i 'Diario de Barcelona'. El 1976 va ser una de les redactores fundadores del diari 'Avui', on es va jubilar, anticipadament i contra la seva voluntat, el 2010. A l’'Avui' sobretot va escriure sobre Barcelona (moviments veïnals, política municipal, patrimoni immobiliari...). Va ser corresponsal de la cadena SER al Marroc (1990-1993), va col·laborar amb l’emissora Catalunya Cultura i va fer un espai de consum dins el programa 'Bon dia' de TV-3 (1996-1999). Ha escrit dos llibrets sobre Barcelona i ha participat en llibres col·lectius sobre la ciutat. Ha estat a la junta del Col·legi de Periodistes i durant uns mesos, molt durs, va ser-ne degana accidental.

15 mar. 2017

TV-3 i el fantasma de la vella Convergència

Josep Carles Rius
TV-3 va realitzar una cobertura exemplar de les primeres jornades del 'cas Palau'. Les confessions de Fèlix Millet, Gemma Montull i el seu pare, Jordi Montull, van ocupar l'espai que la seva transcendència mereixia en els telenotícies. TV-3 va aplicar els criteris del periodisme a l'hora de valorar i tractar un judici que va trigar quasi vuit anys a arribar i que marcarà un abans i un després en la societat i en la política catalana.

Però el periodisme de TV-3 ha tingut conseqüències. Pocs dies
després, el director de la cadena, Jaume Peral, dimitia per “raons personals” i entrava en lloc seu Vicent Sanchis. En el repartiment de quotes de Junts pel Sí el càrrec de director de TV-3 va correspondre al seu moment a Convergència i el de director d'informatius, a ERC. I la vella guàrdia de CDC ha buscat entre els seus a un nou director que eviti 'accidents' com la cobertura del 'cas Palau'. O com aquella selecció de ciutadans que va preguntar al president i que no va agradar gens al sector més dur del partit

La paradoxa és que mentre la corrupció de Convergència desfila pels tribunals, els seus protagonistes encara tenen el poder suficient per castigar els que informen sobre els seus abusos. La paradoxa és que un president que va ser periodista toleri que el seu partit apliqui actituds sectàries a TV-3, tal com denuncien els treballadors. La paradoxa és que una coalició que promet un país independent i lliure, coarti la independència i la llibertat dels periodistes dels mitjans públics. Però l'ús patrimonial de la televisió i la ràdio que haurien d'estar al servei de tots ve de lluny. Quan CiU va recuperar el poder, l'any 2010, després dels governs tripartits d'esquerra, va començar una nova època a TV-3. El primer avís va ser el canvi en la llei audiovisual que li va permetre al Govern d'Artur Mas recuperar tot el poder a TV-3. I quina va ser la primera decisió? Destituir Mònica Terribas, que s'havia significat per la seva defensa de la independència periodística. La segona decisió del Govern, conjuntament amb el PP, va ser desactivar el Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) en convertir-lo en un mer refugi d'antics càrrecs polítics. El tercer avís, i definitiu, va ser la pèrdua de pluralitat entre les veus que s'escoltaven a TV-3.

La vella guàrdia de Convergència, amb Jordi Pujol al capdavant, sempre ha estat obsessionada pel control dels periodistes, dels mitjans, públics i privats, i de les organitzacions professionals. Va ser un dels signes d'identitat del pujolisme, i sense el qual no s'expliquen els silencis davant de la corrupció. Va haver-hi periodistes crítics, que van ser contra corrent, i van pagar un preu. Va haver-hi periodistes, potser la immensa majoria, que "no es van ficar en política". I hi va haver una minoria que van ser protagonistes d'aquell règim de silencis, mitges veritats, complicitats i manipulacions. Una minoria que va formar part del poder. Dins i fora dels mitjans. La simbiosi era tal que Lluís Prenafeta, que va ser l'home més poderós de Catalunya després de Jordi Pujol, va crear una fundació que acollia a periodistes que, alhora, actuaven de propagandistes de la causa pujolista.

I l’última i gran paradoxa és que el mateix dia en què Lluís Prenafeta s'asseia a la banqueta dels acusats pel 'cas Pretòria', un dels periodistes més significats de la Fundació Catalunya Oberta ocupava la direcció de TV-3. El fantasma de l'antiga Convergència vaga pels jutjats arrossegant les cadenes de la corrupció, però transita també pels despatxos de TV-3. La vella guàrdia està acusada d'aplicar la mossegada del 3% perquè creia que el país era de la seva propietat. I, de la mateixa manera, nomena ara a un dels seus com a director de TV-3 perquè considera que la cadena li pertany. La nova generació que intenta construir el Partit Demòcrata Europeu Català (PDeCAT) i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) haurien de saber que necessiten bandejar aquest concepte patrimonial de Catalunya i de TV-3 si volen que el país i els seus mitjans públics siguin de tots. I no dels de sempre.

Sobre TV-3: "Democracy dies in darkness"

Gabriel Jaraba
Des que em vaig jubilar de TV-3, al 2011, després de quasi 20 anys
Vicent Sanchis, nou director de TV-3.
de treballar-hi, m'he abstingut de comentar coses relacionades. Només m'he pronunciat en el cas de mesures antiobreres per raons evidents en les que no podia ser malinterpretat i no es podien aprofitar per obrar en demèrit de la televisió pública nacional. Lo d'avui, però, supera qualsevol cosa imaginable als anys 80 i 90, i només en queda recordar el lema de 'The Washington Post': "Democracy dies in darkness", o dit d'una altra manera, quan es fan lleis que s'amaguen als ciutadans el que correspòn és triar comissaris coherents amb aquest esperit. 
Ara sí, 'alea jacta est'.