El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

16 ago. 2017

Prisa revoluciona el sector periodístico

Albert Sáez
La intervención del presidente ejecutivo de Prisa, Juan Luis Cebrián, en la junta de accionistas del pasado 30 de junio va a marcar muchas decisiones de los próximos meses, tanto en los medios que pertenecen al grupo como en el conjunto del sector. Prisa es referencia para muchos actores de este mercado, desde las
Juan Luis Cebrián y César Alierta, en una imagen de archivo.
entidades financieras que acumulan miles de millones en créditos en el sector media hasta las consultoras que analizan otras compañías, los anunciantes, el resto de medios de comunicación y los profesionales del periodismo que aún hoy siguen confiando más en Prisa que en sus propias empresas.

¿Qué dijo Cebrián?

-- “El solo dividendo social no justifica la aprobación de la gestión. Nos encontramos firmemente empeñados en restaurar la rentabilidad de nuestra empresa”.
-- “Nuestra decisión es proceder a las desinversiones necesarias para hacer frente a las obligaciones crediticias con la complicidad de nuestros acreedores”.
-- “La empresa (El País) tiene un futuro brillante si somos capaces de invertir en tecnología y en capital humano de perfil acorde con los nuevos tiempos”.
-- “Procederemos a construir una estructura de capital estable”.
-- “Será inevitable reducir el perímetro del grupo”
-- “Pretendemos revisar igualmente la política salarial de la alta dirección ajustándola a las condiciones del mercado”.
-- “Vamos a vivir un proceso de consolidación de las empresas de medios, y queremos no solo estar presentes en él sino capitanearlo en lo posible”.

¿Qué se puede desprender en los próximos meses de lo que dijo?


1. Prisa no va a reclamar más esfuerzos a sus accionistas institucionales (Santander, CaixaBank, Telefónica) basados en su capacidad de influencia política y social. Prisa ha entendido el mensaje del presidente de Telefónica, José María Álvarez-Pallete en el mismo diario 'El País': “Telefónica está para ayudar, para invertir, y no para otras cosas”.

2. Prisa va a vender lo que se pueda vender. Ya tiene en venta Santillana y Media Capital (Portugal) y en el discurso de Cebrián no hay ni una línea sobre el futuro de la Cadena SER, solo habla de la transformación digital de 'El País'.

3. Más reestructuraciones de personal para adaptar los costes salariales al mercado digital.

4. Los accionistas con ánimo especulativo van a salir cuando recojan beneficios de las ventas de activos.

5. Prisa va a ser fundamentalmente la actual Prisa Noticias, o sea, 'El País' como primer medio informativo global en lengua española

6. A menor tamaño del grupo, menos estructura directiva.

7. Empieza el baile de fusiones en el sector media en España al comprobarse que el final de la crisis económica no acaba con la crisis sectorial. Prisa va a estar en esas fusiones e intentará absorber antes que ser absorbida. (Quienes conocen la habitual altanería de Cebrián entenderán lo que le debe haber costado pronunciar el final de esa frase: “en lo posible”).

Este discurso junto con el perfil del nuevo consejero delegado, Manuel Mirat (al que se insiste una y otra vez en destacar como líder de la transformación digital de 'El País' --no del grupo-- y coordinador de la compañía con las grandes tecnológicas --léase Google y Fabebook--) indican que los rumores reiterados sobre la venta de Santillana, Media Capital (Portugal) e incluso la Cadena SER pueden tomar forma en los próximos meses o semanas con el objetivo de amortizar crédito y reorganizar el capital para concentrarse en ser el primer periódico en español en todo el mundo en alianza con Google y Facebook. En este contexto no se descartan operaciones como la que se insinuaba la pasada semana que implicaría a Henneo ('Heraldo de Aragón', '20 minutos', 'La Información'), capitaneada desde la sombra por quien ha estado hasta el último día intentando que Cebrián fuera relevado en esa junta del 30 de junio: César Alierta. Cebrián se quedó, pero hizo el discurso que le pedían quienes pretendían echarle.

20 jun. 2017

Podemos veta a la prensa, la prensa veta a Podemos... un juego peligroso donde la noticia es el veto

Júlia Sousa
El partido político de Pablo Iglesias ha vuelto a ser noticia, pero en este caso ha sido por vetar a varios medios de comunicación en un supuesto almuerzo en 'off'' que convocó hace pocos días. Podemos debería saber que en el momento que un partido invita a más de dos medios a un desayuno informativo, sea en 'off' o no, el resto de medios se entera al momento y los censurados en dicho encuentro ahora no se callan. Hace un tiempo, cuando sucedía un hecho así, los medios no convocados solían no publicarlo y hacer el vacío al protagonista del encuentro. Ahora, no. Ahora se publica en primera plana y se expande a todas las redes sociales, como respuesta a lo
Pablo Iglesias, secretario general de Podemos.
que también hacen los responsables de Podemos, cuando se sienten ninguneados por un periodista. Así están las cosas, guerra abierta entre la prensa y el partido podemita. Ciertamente un caso insólito en la prensa de nuestro país. Insólito en cuanto no recuerdo que haya sido noticia en un pasado, que un partido u cualquier institución, no te invite a un encuentro periodístico. Estamos faltos de noticias? O bien, Pablo Iglesias tiene un problema grave.

Ellos, los de Podemos, alegan ante su veto que han perdido la confianza en estos medios, que yo no pienso publicar aquí, porque la prensa en general no debería ser motivo de noticia, salvo cuando tenga expedientes de regulación de empleo o cambio de accionariado. ¿Qué significa tener confianza en un medio? Los 'off' siempre se han respetado por los periodistas, el problema es que ahora no hay 'off' o casi no hay, porque las redes utilizadas por todo el mundo, se encargan en muchas ocasiones de sacudir las noticias al segundo de producirse y, no siempre son los periodistas quiénes sucumben a esta táctica. 

El juego en el que han entrado los responsables de Podemos respecto a la prensa es peligroso, no para la prensa, sino para ellos, teniendo en cuenta que Podemos se fundamentó a través de los medios. Y, por otra parte, nutrirse sólo de medios afines, también es peligroso, porque alimentas que el resto de medios incrementen sus investigaciones sobre quién produce el agravio comparativo. 

Pienso que Podemos está entrando en un círculo vicioso del que le resultará difícil salir, sino cambia su estrategia con los medios. Desean el control de todo y esto es imposible. Deberían saber que una vez lanzan una noticia, cada medio la recogerá según sus intereses políticos o económicos, lo único que sí hay que exigir es que dicha información sea veraz. Afortunadamente, de momento, tenemos libertad de prensa y solo faltaría que todos los medios publicaran sus noticias bajo los mismo titulares y enfoques. Sería la muerte de la prensa. Señor Iglesias: puede vetar a quien quiera, también pueden vetarle a usted; son las reglas del juego y como tal, también conlleva consecuencias que usted debería conocer. En mis años de comunicadora en política, jamás se me ocurrió vetar a nadie. ¿Sabe por qué? Porque prefiero una prensa crítica a una prensa cabreada. Si le sirve de consejo...

12 jun. 2017

Batalla per preservar les fonts informatives

Francesc Ràfols
En els darrers gairebé deu dies han coincidit diversos esdeveniments que han tingut com a comú protagonista la necessitat de preservar les fonts dels periodistes i la tasca dels alertadors o els 'whistleblowers', en la seva expressió anglesa. Si els ordenem cronològicament, començaria per citar el president de la Comissió Europea (CE), Jean-Claude Juncker, qui el 30 de maig passat va prometre que la UE aprovarà en els pròxims mesos la directiva per protegir els informadors. El segon fet és el V Congrés del Sindicat de Periodistes d’Andalusia (SPA) on, en uns debats previs oberts a tothom, hi van participar el secretari general de la Federació Europea de Periodistes, Ricardo Gutiérrez, i, entre altres, la periodista Mercè Molist. Gutiérrez va parlar de les noves opcions d’ocupabilitat dels periodistes a Europa i Molist sobre ciberseguretat i informació.

El 7 de juny passat, el Grup dels Verds del Parlament Europeu, va
Theresa May, primera ministra del Regne Unit.
organitzar a Brussel·les una taula rodona amb diversos experts per parlar de les noves tendències en el periodisme a Internet i de com els periodistes i els mitjans de comunicació responen al repte. Finalment hi ha les declaracions de la primera ministra britànica, Theresa May, fetes arran dels atemptats a Manchester i Londres en les quals es mostrava partidària de prioritzar la seguretat front el terrorisme encara que això suposi restringir drets i llibertats a la ciutadania. Són quatre peces diferents que formen part d’un mateix mosaic.

L’anunci o promesa de Juncker és important perquè de tant en tant sovintegen els pronunciaments com el de May –o dies abans de qui, a Espanya, era fiscal en cap anticorrupció, Manuel Moix, que va plantejar la necessitat de perseguir els alertadors– que amenacen el dret a la informació. La Federació Europea de Periodistes (FEP) valorava les paraules del president de la CE com «un pas important cap a una protecció dels denunciants en l’àmbit europeu». La FEP afirma que «la denúncia d’irregularitats és un aspecte fonamental de la llibertat d’expressió i que els denunciants són importants fonts d’informació per als periodistes». En aquest sentit reclamava l’harmonització legal dels denunciants perquè «l’interès públic està per sobre dels interessos privats». A més, concloïa, «cal reconèixer la denúncia com a un acte de responsabilitat democràtica».

El reconeixement legal de la figura de l’alertador o denunciant arriba en un moment en què estan augmentant les pràctiques espies dels governs sobre els periodistes. Per això, la qüestió de la ciberseguretat en l’àmbit de la informació cada cop està més present als fòrums de debat professionals i sindicals. Així, en les jornades prèvies al congrés de l’SPA del 2 i 3 de juny passats, formava part del programa. En la seva intervenció, Mercè Molist, com recull el periodista David Bollero en el seu blog a 'Público', va afirmar que «el Govern del Regne Unit espia els periodistes per identificar les seves fonts». I afegia que «el 21% dels afectats per l’espionatge per part dels governs correspon a la societat civil i, dins d’aquest percentatge, el 57% és premsa». L’expert en tecnologia Enrique Dans, escrivia aquest divendres 9 de maig al seu blog que «pretendre controlar el que circula per la xarxa o exigir portes darreres a les aplicacions de comunicació és directament estúpid, una cosa que només se li acudiria a qui no entén la xarxa. Simplement, no serveix per a res, i en canvi, genera una erosió completament inacceptable en les llibertats i drets de la ciutadania».

En la sessió organitzada pels Verds del Parlament Europeu, es partia de la constatació que el paper futur dels mitjans està en qüestió. Estan sorgint nous mitjans digitals, la publicitat impresa està en declivi i l’augment de les falses notícies, fet que contribueix a la pèrdua de la confiança dels lectors. Una de les expertes que hi va participar és Marta Peirano, adjunta al director d’'Eldiario.es', que va defensar la importància de la subscripció i el suport dels lectors com a nova forma principal de finançament dels mitjans que garanteix la seva independència. El debat sobre les falses notícies s’ha intensificat força, especialment des de les eleccions nord-americanes, i com combatre-les també és una de les qüestions en auge en l’agenda periodística.

Les paraules de Theresa May o les de Moix van en direcció contrària a la promesa de Juncker. El periodista Dardo Gómez, definia recentment aquests nous alertadors a la revista 'elobservador.com' com «aquesta gent que fa aquest tipus de denúncies públiques que han posat a la vista tota aquesta immundícia [de corrupció]. No es dedica a explicar intimitats de 'famosets'. Aquí estem parlant de la revelació d’informació relacionada amb activitats corruptes, il·legals, fraudulentes o perilloses, que siguin comeses des del sector públic o privat.» Fa un mes, el 8 de juny, la plataforma britànica Campaign For Freedom Information (CFOI), alertava contra els canvis que es volen fer a la llei de secrets oficials. Aquesta reforma, denuncia la CFOI, podria suposar «l’empresonament de funcionaris públics i periodistes per revelar informació» que, d’altra banda, qualsevol ciutadà pot reclamar a l’administració.

Diversos escenaris amb una mateixa preocupació. Les restriccions al dret a la informació que poden acabar perjudicant greument el periodisme i la qualitat democràtica de la societat.


31 may. 2017

Les mines antiinformació

Francesc Ràfols
Els amics de 'Crític' han estat objecte d'una demanda de l'empresa Teyco, per suposats danys a l'honor arran d'un article publicat en aquest portal digital sobre les ajudes rebudes pel grup Sumarroca –al qual pertany Teyco– per part de la Generalitat. Les empreses de la família Sumarroca han estat històricament de les més ben tractades per la Generalitat convergent a l'hora de les adjudicacions de projectes de tota mena. Cal no oblidar els vincles entre el patriarca del clan amb Jordi Pujol, tots dos al nucli indicial de CDC.

No nego que a vegades hi ha informacions que suposen una clara
Carles Sumarroca Claverol i el seu pare, Carles Sumarroca Coixet.
intromissió en l'honor de les persones però, francament, no crec que aquest sigui el cas. A vegades, els drets en democràcia col·lisionen. El dret a manifestar-se topa amb el de lliure circulació. El dret a la propietat no s'entén gaire amb el dret a l'habitatge... I el dret a la informació pot grinyolar quan frega amb el de la privacitat. Però quan es tracta de difondre dades públiques, com són les adjudicacions atorgades per les administracions, és quan l'interès general està per sobre del particular. Ja he expressat als amics de 'Crític' –un clar exemple de periodisme rigorós i agosarat– el meu suport i convido tothom a fer-ho. Confio que surtin indemnes d'aquesta mina antiinformació que Teyco els ha posat al camí per intentar silenciar-los.

Veiem, en canvi. com altres maneres d'entendre la informació –no de fer periodisme– no troben cap mena de dificultat per sembrar odi i falsedats. L'Observatori del Discurs d'Odi als Mitjans –impulsat pel portal www.media.cat– publicava recentment un estudi fet sobre vuit publicacions digitals d'àmbit català i estatal. L'objectiu era determinar quines de les notícies publicades per cadascun d'aquests mitjans hi apareixien actors potencialment afectats pel racisme, la xenofòbia, la islamofòbia, l’antigitanisme i la catalanofòbia. El resultat és que en el 71% de les notícies –sense incloure l'opinió– se seguien estratègies discriminatòries envers els protagonistes de les informacions i fins i tot que fomentaven l'odi en qualsevol dels aspectes ressenyats.

Com es poden evitar aquest tipus de línies informatives? Des d'un punt de vista social, amb polítiques d'educació i de foment del respecte i la tolerància. Però és evident que amb això no n'hi ha prou. Cal, com tenen en altres països, una llei que defensi la ciutadania de la creació d'estereotips discriminatoris, que combati l'odi que alguns volen propagar des dels mitjans de comunicació. I d'això se'n diu una llei general de la informació i la comunicació, que estableixi drets i deures i que defensi la ciutadania de les mines antiinformació que posen els que no accepten que la informació és un bé públic que cal preservar.


5 may. 2017

L'Avui, una matinada de Sant Jordi i la mort d’un arbre botella

Maria Teresa Coca
Vagi per endavant que sóc art i part de 'Diari Avui 1976-2009 entre el somni i l’agonia'. Part perquè la seva autora, Maria Favà, ha recollit en el llibre les meves opinions sobre l’etapa més agònica del diari, de la que us ben asseguro que no en podria trobar precedent comparable amb cap període dels meus 17 anys en aquell mitjà de comunicació. I art perquè, com molts altres companys de redacció de Favà, sóc una de les ‘hooligans’ que la vaig encoratjar a escriure el llibre quan començava a plantejar-se si calia fer-ho.

Deixeu-me dir que com que en un moment del pròleg Favà
El primer número del diari 'Avui'
assegura: “Tampoc em felicitaven per les coses ben fetes”. Jo trencaré aquest costum, com ho va fer en el seu dia Vicent Sanchis. Tots els meus elogis per la feina feta i publicada.

Si bé el pròleg ‘espanta’ amb advertències com “he escrit el que m’ha semblat” o “està basat en la memòria col·lectiva”, he de dir que a mesura que vas passant les pàgines els dos advertiments es compleixen però sense cap ensurt. Tot el contrari. Mentre un hi va descobrint la Maria en el seu més pur estil –recordant bates de ‘boatiné’, la Shirley Temple a la Casa Blanca, el ‘gipur’ de la muller del fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, els ‘llistins’ o la semblança d’algun redactor amb Tadzio de ‘Morte a Venezia’ (per citar algunes de les ‘perles’ que he trobat en aquestes 360 pàgines)-, també es va copsant la feina de recerca, de rata de biblioteca… Sabeu de què? De periodisme.

La memòria dels qui van formar part de successius consells d’administració, de la direcció i de la redacció escrita i gràfica és allà, és el fil conductor del camí que va anar del somni a l’agonia. Però sempre corroborat pels esdeveniments que van succeir i dels que hi ha referències escrites i públiques –o resguardades per Montse Rius-. Això aporta un vessant interessant. El de conèixer amb bastant profunditat l’evolució de l’'Avui', una peça fonamental i imprescindible per a la historia de la premsa en català i per la de la ‘competència’ que va instrumentar una batalla amb totes les armes possibles, polítiques, moltes, y corporativistes, altres –dissortadament-. Però amb el llibre, en paral·lel, es pot seguir la vida política catalana i, més concretament la de CiU (crec que Unió en surt massa ben parada, potser perquè tenia altres interessos periodístics).

La història de l’'Avui' des de la seva línia editorial fins els diversos dissenys gràfics, passant per anècdotes vàries. Però ben segur que a la Maria li han quedat preguntes per resoldre i aspectes per abordar com el de l’èxit de l’edició digital. Segurament aclarir les fonts de finançament o el destí del fons documental que tenia el diari (una gran pèrdua, a parer meu). No obstant això, en el tema dels diners, n’apunta algun origen que si bé sempre se n’havia rumorejat, potser mai se n’havia parlat. Però (em pregunto) per què en parlen encara tan per sobre? En el fons, l’'Avui' no va ser l’únic que va rebre ‘ajudes’. La ‘arquitectura’ pressupostària de la Generalitat ha ‘beneficiat’ altres mitjans de comunicació i mai s’ha qüestionat exacerbadament com en el cas de l’'Avui' (i, si no, que li preguntin a Hermes). Potser no ens hauria de sobtar però és curiós que només parlen de les possibles fonts de finançament aquells que ja han posar més distància amb el diari, encara que no donen massa noms ni cognoms. Els manca valentia. 

Un element primordial és també el consens de molts dels consultats en què un dels problemes bàsics va ser no tenir una empresa en el sentit més estricte, amb una gestió que busqués el guany per sobre de tot. Independent, no sotmesa a pressions polítiques, tasca difícil si els diners no els generava el propi negoci. Hi ha manca d’estratègies de distribució, comercial-publicitària... d’anar perseguint la rendibilitat i, més important, aconseguir-la. Trobem el gerent més supeditat, el que passava desapercebut, el més aprofitat... i algun de professional. Les maniobres empresarials són, doncs, l’altre eix fonamental per entendre 'Diari Avui 1976-2009 entre el somni i l’agonia'. 

Manca d'autoestima


Tot plegat donava la sensació d’anar sempre amb una sabata i una espardenya –tot i que va haver-hi una etapa més reixida que altres- com admeten els successius directors que han volgut parlar. I cal adonar-se que els testimonis dels ‘picapedrers’ que recull la Maria ho saben explicar encertadament. D’ells s’extreu com la manca d’autoestima va anar arrelant, fins que en l’etapa Sanchis, va haver-hi raons més que suficients d’autovalorar-se. Les línies que descriu Favà ho deixen ben clar: allà ningú regalava res. (I deixeu-me que aquí faci un parèntesi personal, com fa la Maria en algun capítol del llibre, perquè sóc testimoni de les tardes de diumenge dels primers anys d’aquest segle quan trucava l’antic conseller d’Economia, Francesc Homs, per demanar que publiquéssim una foto d’alguna patum que havia fet a un poblet de Catalunya i, l’endemà, el que veies a 'La Vanguardia' no era la foto de la patum sinó les línies mestres dels pressupostos que el Govern preparava per aquell any). 

Aquesta era la realitat que es va viure durant molts anys a l’'Avui' i és també una part important per entendre la seva evolució. Potser totes aquestes reflexions que m’ha generat l’entretinguda i alhora interessant lectura de 'Diari Avui 1976-2009 entre el somni i l’agonia' pequen de tenir un punt “massa apassionat”, “massa subjectiu”, com explica Maria Favà en la contraportada del llibre. Massa emotiu –hi afegeixo jo-. “Doncs sí, i què?”. 

P.D.: I gràcies a l’artífex d’aquest blog per no posar límits a l’extensió dels textos. 



3 may. 2017

Els periodistes tornen a la Casa de la Premsa, 86 anys després de ser-ne expulsats

Gil Toll
La Casa de la Premsa va ser el centre d'atenció als periodistes que visitaven Barcelona per informar sobre l'Exposició Universal de 1929. A l'edifici hi tenien els serveis de comunicacions de l'època, una sala d'actes, cafeteria i fins i tot unes habitacions en les que van dormir alguns enviats especials d'altres ciutats.

Mentre va durar el certamen es van fer activitats relacionades amb el periodisme, com una exposició en la que els principals diaris de la ciutat de Barcelona mostraven les seves publicacions. Llavors es va adquirir el compromís de dedicar la Casa de la Premsa a la professió periodística quan acabés l'exposició.

Però quan van començar els treballs de desmuntatge el 1931, l'ajuntament va decidir dedicar la Casa de la Premsa a allotjar les oficines d'administració d'aquest procés. Això va generar la reacció de les organitzacions de periodistes del moment, que es va traduir en un comunicat conjunt datat a l'1 de març de 1931. Els periodistes protestaven enèrgicament contra l'ús que es va donar a l'edifici, més tenint en compte que n'hi havia molts d'altres que podien allotjar les oficines municipals. Firmaven el manifest els responsables de l'associació de la premsa diària, del centre de reporters, del sindicat professional de periodistes, de l'associació de periodistes i del sindicat de periodistes esportius.

Això passava a poques setmanes de les eleccions municipals del 12 d'abril que van desembocar en la proclamació de la República. Al nou ajuntament hi havia molts representants propers a la professió periodística, però la decisió de dedicar la Casa de la Premsa a oficines municipals no va canviar. Al cap d'uns anys s'hi va instal·lar el quarter de la Guàrdia Urbana i s'hi va quedar fins finals del segle XX. Des de llavors, ha estat buida i els veïns del Poble Sec han aconseguit el compromís municipal de fer-hi un equipament pel barri.

'Periodistes, ni al dictat ni mal pagats'


El proper, dissabte, 6 de maig, els periodistes de Barcelona celebraran un acte a la Casa de la Premsa en el que conmemoren el dia internacional del Treball i el de la Llibertat de Premsa. El lema és 'Periodistes, ni al dictat ni mal pagats'. Hi haurà representants del Sindicat de Periodistes, del Col·legi de Periodistes, del grup Ramón Barnils, de l'Associació de Dones Periodistes i de SomatentsTambé s'ha convidat altres organitzacions i personalitats de la professió.

Es vol fer una visita a la Casa de la Premsa per conèixer l'estat actual de l'edifici que l'ajuntament s'ha compromès a rehabilitar. Aquesta activitat es farà entre les 10 i les 11 del matí. Llavors començarà una sessió de debat a la sala que hi ha habilitada per reunions al mateix edifici i que ha estat cedida per l'ajuntament a les entitats que formen la comissió per la recuperació de la Casa de la Premsa.

De fet, les organitzacions de periodistes s'han incorporat a aquesta comissió des de l'any passat amb la idea de treballar conjuntament amb els veïns. De moment s'han adherit formalment el Sindicat de Periodistes i la Fundació Periodisme Plural, però n'hi ha d'altres que ho faran properament, també del món universitari. Es tracta de fer que la com
unicació sigui un eix temàtic de les activitats que s'organitzaran a la casa de la Premsa quan estigui en funcionament pel barri del Poble Sec.

Així hi haurà un espai de memòria de la premsa de Barcelona, es faran activitats per nens i adults que eduquin en el consum de comunicació digital, tallers amb joves que vulguin fer comunicació local, xerrades sobre el tractament del gènere als mitjans de comunicació i també sessions dedicades a la memòria dels més grans amb l'ajuda de la premsa històrica de la ciutat.

Els periodistes tornen a la Casa de la Premsa i ho fan amb la voluntat de construir una aliança amb la ciutadania per caminar conjuntament cap a una societat més crítica, que valori el millor periodisme, aquell que no és una simple mercaderia sino que és un dels fonaments de les democràcies més avançades.

Gil Toll és coordinador de les organitzacions periodístiques a la comissió per la recuperació de la Casa de la Premsa. giltoll@gmail.com

3 de maig, llibertat de premsa, Turquia, la 'llei mordassa' i la 'llei procés’

Siscu Baiges
Des del 1993, el 3 de maig es recorda la situació de la llibertat de premsa al món. Així ho va aprovar l’ONU a proposta dels països que formen la UNESCO i amb la voluntat de “fomentar la llibertat de premsa al món en reconèixer que una premsa lliure, pluralista i independent és un component essencial de tota societat democràtica”.

De fet, però, allò que es recorda al món aquest dia no és la ‘llibertat
Cristian Segura, durant una entrevista a El Nou TV.
de premsa’ sinó la ‘llibertat d’expressió’. Diversos col·lectius de defensa d’aquesta llibertat d’informar i de dir, publicar i donar a conèixer allò que es pensa. Són especialment esperats i difosos els informes de Reporters sense Fronteres (RSF), el Comitè de Protecció de Periodistes (CPJ) o Amnistia Internacional (AI).

És evident que la paraula ‘premsa’ es queda curta per englobar les modalitats diferents amb què ens comuniquem i expressem al segle XXI. 

El baròmetre de RSF marcava aquest dimecres 3 de maig que vuit periodistes, dos internautes i un col·laborador han estat assassinats al món en els primeres mesos del 2017 i que 193 periodistes, 166 internautes i 10 col·laboradors estan a la presó en aquests moments per intentar exercir el dret a expressar-se lliurement. 

El CPJ recorda, en el seu informe, que 2016 va ser l’any en què hi havia més periodistes a la presó (259) en els que portem de segle.

Amnistia Internacional ha centrat la seva campanya d’aquest 3 de maig en reclamar la llibertat pels nombrosos periodistes repressaliats a Turquia, sobretot després del cop d’Estat fallit de 2015. N’hi ha 81 empresonats.

Turquia lidera la classificació de països amb més informadors entre reixes, per davant de la Xina, Egipte, Eritrea, Etiòpia, Iran, Síria, Aràbia Saudí, Vietnam, Bahrein, Veneçuela, Rússia i Uzbekistan

Si Catalunya comptabilitzés com un país diferenciat ¿quin lloc ocuparia en aquest rànquing? Estaria entre els primers, per descomptat. Sobretot si la 'llei mordassa' inventada i aplicada pel govern del Partit Popular no tingués vigència en terres catalanes. A Can Brians, la Model, Quatre Camins o Wad-Ras no hi ha cap periodista privat de llibertat.

Però ben segur que quedaríem lluny dels tres primers classificats pel que fa al respecte de les llibertats de premsa i expressió: Noruega, Suècia i Finlàndia. L’espectacle lamentable dels mitjans de comunicació dependents de la Generalitat o les diputacions, privatitzats a favor de la ideologia ‘processista’ o els atacs fets des de determinats mitjans de comunicació independentistes i sense rèplica des dels òrgans que se suposa que han de defensar els periodistes contra Cristian Segura dels darrers dies, mostren que els catalans tenim, malauradament, més a aprendre que ensenyar aquest 3 de maig.