El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

24 abr. 2017

La cantarella que no s’acaba

Francesc Ràfols
Hi ha campanyes que, t’hi posis com t’hi posis, de manera reiterada, te les trobes davant del nas. La de la vacunació de la grip, l’inici del curs escolar, el dia del pare o de la mare i, el gran clàssic, el primer nadó de l’any… Però aquestes ja saps quan t’arribaran perquè estan directament vinculades amb el calendari. En canvi, n’hi ha d’altres que no tenen data específica, i també van apareixent sistemàticament. Fa poc en vam tenir una, la de
Juan Luis Cebrián, presidente del grupo Prisa.
l’allargament de la vida de les centrals nuclears, però també ho veiem, per exemple, amb les pensions o les subvencions als sindicats, com si les organitzacions patronals no en rebessin.

Jo em vull referir a una d’aquestes de caràcter atemporal, la que es refereix a l’autoregulació dels mitjans de comunicació. Com que cada vegada són més les veus que reclamen una regulació del dret a la informació, els que s’hi neguen, per no perdre els seus privilegis, surten amb la cançoneta que no és necessària perquè són els mitjans els que, en tot cas, s’han d’autoregular. Acostumen a ser veus dels representants dels mitjans de comunicació o dels seus professionals més afins.

Autoregulació dels mitjans de comunicació? Això només és una broma de mal gust. Fa uns anys les televisions privades espanyoles es van dotar d’unes normes d’autoregulació sobre les seves emissions en horari infantil. La realitat és que han vulnerat cada dia tots i cadascun dels articles del seu codi. L’autoregulació dels mitjans és com pensar que el Codi de Circulació és innecessari perquè els conductors ja s’autoregularan. S’imaginen el que passaria a les carreteres si les normes de trànsit no diguessin què passa a qui les incompleix?

Així, de tant en tant, algú recupera un vell eslògan confiant que de tant repetir-lo, s’acabarà adoptant com a llei universal: «la millor llei de premsa és la que no existeix». El seu inventor és un dels personatges més nefastos de la història del periodisme espanyol, Juan Luis Cebrián. Fa anys que molts combatem aquest axioma i, de mica en mica, anem guanyant posicions. «La millor llei de premsa és la que serveix la ciutadania». Un dels darrers en escriure-ho és el periodista Dardo Gómez, a la web Contexto y Acción, qui afirmava en el seu article que «sembla que oblidem que, en democràcia, les normes només les poden fixar les lleis, i els informadors, per molt bona voluntat que se’ls suposi, no tenen capacitat –ni legal ni ètica– per garantir la utilització d’un bé que no els pertany més que a la resta de la ciutadania.»

Llavors, per què els periodistes s’haurien d’autoregular sobre un dret que no els pertany? Que ho fan els metges? Els mestres? Els arquitectes? Per què en el cas dels informadors és diferent?

24 mar. 2017

'Avui' (1976-2009), entre el somni i l'agonia

A. F. C.
Maria Favà ha escrit i publicat un llibre sobre el diari 'Avui'. Aviat es posarà a la venda, coincidint gairebé amb la diada de Sant Jordi i amb el 41è aniversari de l’aparició d’aquest periòdic, el primer en llengua catalana que va veure la llum des de la guerra civil.


El llibre conté 384 pàgines i costa 19,50 euros.
La clara intenció d’aquest post és fer-ne publicitat. Encara no l’he pogut llegir, però com que vaig tenir la sort de conèixer l’autora precisament treballant tots dos en “l’objecte” de la investigació periodística, estic segur que n’hi haurà per sucar-hi pa. La gran virtut que caracteritza a la Maria és la sinceritat. De vegades ho es tant de franca que pot ferir, encara que mai ho faci amb mala intenció. Estic convençut que 'Entre el somni i l'agonia' no decebrà i potser algú sentirà alguna fiblada; efectes secundaris de tanta honradesa de vegades inconscient de la Maria.   

Em limitaré a transcriure la nota de premsa que ha fet córrer l’editorial i a convidar a llegir-lo a tots els que vulguin saber com es fa –i es desfà-- un diari que va néixer, com la immensa majoria de projectes de tota mena, amb l’empenta d’un grapat de persones il·lusionades (i il·luses?), que a més estaven convençudes que mitjançant aquells papers ajudarien a fer un país millor, més culte i més lliure. Si ho van aconseguir és quelcom que haurà de jutjar cadascú.

La nota divulgada per l'editorial Meteora recull el següent: 

Maria Favà Compta: «Aquesta història del diari 'Avui' està escrita en primera persona del plural, amb el testimoni de qui escriu i de moltes altres persones que van treballar-hi, que el van dirigir o que hi van posar diners. També hi ha hores d’hemeroteca a Ca l’Ardiaca i la reinterpretació d’alguns dels papers vells que ha sabut guardar Montserrat Rius. Però el gruix és testimoni oral. I com que està basat en la memòria i en les vivències de les persones, potser trobareu que és subjectiu. Massa apassionat. Doncs sí, i què? Els periodistes fa segles que reflexionem sobre l’objectivitat i la subjectivitat i els seus límits, i encara no n’hem tret l’aigua clara. El cert és que he amagat el pudor sota la tartera del Pedraforca i he escrit el que m’ha semblat. Sense gaires autocensures. Ja n’he patit prou al llarg de la meva vida professional. [...] La història de l’'Avui' és una mica com una paràbola bíblica. Hi surten totes les coses que no s’han de fer i s’apunten les que ens ajudarien a ser millors». 

Vicenç Villatoro: «El problema de la premsa en català són les empreses. La vida lànguida de l’'Avui' no és responsabilitat de la gent que hi ha treballat. Hi ha també l’exemple del 'Correu'. Quan aquest va tancar, la mateixa gent va formar l’equip d’informatius de TV-3. Crec que hem tingut un dèficit d’empreses, d’empreses que entenguessin el negoci. El  drama de l’'Avui' també ha estat aquest.» 

Vicent Sanchis: "Jo em trobo una redacció amb moltíssimes possibilitats, però també amb molts tics i molt vicis. S’havia fet un bon diari en l’època del Villatoro i del [Albert] Viladot, però la política empresarial era nefasta. Molts problemes derivats de no tenir una empresa. I una tendència a pensar que érem el diari oficial i que féssim el que féssim ho acabaven censurant." 

Toni Cruanyes, el 6 de juliol de 2009: "L’'Avui' és un somni compartit per una generació de catalans que van fer realitat un diari amb vocació nacional, que aspirava a explicar el món amb els màxims nivells de qualitat. Trenta-tres anys després, aquest somni continua vigent. He pogut comprovar que la il·lusió del primer dia es manté intacta. Jo marxo amb la sensació d’haver-hi contribuït tant com he pogut". 

Maria Favà Compta (Barcelona, 1949), periodista i mare de dos fills, va néixer al Poblenou, on encara viu i milita. Als 14 anys compaginava una feina en una ferreteria amb el batxillerat nocturn i, després, amb els estudis de periodisme. Va començar a escriure per a 'Garbo', 'Tele/eXpres' i 'Diario de Barcelona'. El 1976 va ser una de les redactores fundadores del diari 'Avui', on es va jubilar, anticipadament i contra la seva voluntat, el 2010. A l’'Avui' sobretot va escriure sobre Barcelona (moviments veïnals, política municipal, patrimoni immobiliari...). Va ser corresponsal de la cadena SER al Marroc (1990-1993), va col·laborar amb l’emissora Catalunya Cultura i va fer un espai de consum dins el programa 'Bon dia' de TV-3 (1996-1999). Ha escrit dos llibrets sobre Barcelona i ha participat en llibres col·lectius sobre la ciutat. Ha estat a la junta del Col·legi de Periodistes i durant uns mesos, molt durs, va ser-ne degana accidental.

15 mar. 2017

TV-3 i el fantasma de la vella Convergència

Josep Carles Rius
TV-3 va realitzar una cobertura exemplar de les primeres jornades del 'cas Palau'. Les confessions de Fèlix Millet, Gemma Montull i el seu pare, Jordi Montull, van ocupar l'espai que la seva transcendència mereixia en els telenotícies. TV-3 va aplicar els criteris del periodisme a l'hora de valorar i tractar un judici que va trigar quasi vuit anys a arribar i que marcarà un abans i un després en la societat i en la política catalana.

Però el periodisme de TV-3 ha tingut conseqüències. Pocs dies
després, el director de la cadena, Jaume Peral, dimitia per “raons personals” i entrava en lloc seu Vicent Sanchis. En el repartiment de quotes de Junts pel Sí el càrrec de director de TV-3 va correspondre al seu moment a Convergència i el de director d'informatius, a ERC. I la vella guàrdia de CDC ha buscat entre els seus a un nou director que eviti 'accidents' com la cobertura del 'cas Palau'. O com aquella selecció de ciutadans que va preguntar al president i que no va agradar gens al sector més dur del partit

La paradoxa és que mentre la corrupció de Convergència desfila pels tribunals, els seus protagonistes encara tenen el poder suficient per castigar els que informen sobre els seus abusos. La paradoxa és que un president que va ser periodista toleri que el seu partit apliqui actituds sectàries a TV-3, tal com denuncien els treballadors. La paradoxa és que una coalició que promet un país independent i lliure, coarti la independència i la llibertat dels periodistes dels mitjans públics. Però l'ús patrimonial de la televisió i la ràdio que haurien d'estar al servei de tots ve de lluny. Quan CiU va recuperar el poder, l'any 2010, després dels governs tripartits d'esquerra, va començar una nova època a TV-3. El primer avís va ser el canvi en la llei audiovisual que li va permetre al Govern d'Artur Mas recuperar tot el poder a TV-3. I quina va ser la primera decisió? Destituir Mònica Terribas, que s'havia significat per la seva defensa de la independència periodística. La segona decisió del Govern, conjuntament amb el PP, va ser desactivar el Consell Audiovisual de Catalunya (CAC) en convertir-lo en un mer refugi d'antics càrrecs polítics. El tercer avís, i definitiu, va ser la pèrdua de pluralitat entre les veus que s'escoltaven a TV-3.

La vella guàrdia de Convergència, amb Jordi Pujol al capdavant, sempre ha estat obsessionada pel control dels periodistes, dels mitjans, públics i privats, i de les organitzacions professionals. Va ser un dels signes d'identitat del pujolisme, i sense el qual no s'expliquen els silencis davant de la corrupció. Va haver-hi periodistes crítics, que van ser contra corrent, i van pagar un preu. Va haver-hi periodistes, potser la immensa majoria, que "no es van ficar en política". I hi va haver una minoria que van ser protagonistes d'aquell règim de silencis, mitges veritats, complicitats i manipulacions. Una minoria que va formar part del poder. Dins i fora dels mitjans. La simbiosi era tal que Lluís Prenafeta, que va ser l'home més poderós de Catalunya després de Jordi Pujol, va crear una fundació que acollia a periodistes que, alhora, actuaven de propagandistes de la causa pujolista.

I l’última i gran paradoxa és que el mateix dia en què Lluís Prenafeta s'asseia a la banqueta dels acusats pel 'cas Pretòria', un dels periodistes més significats de la Fundació Catalunya Oberta ocupava la direcció de TV-3. El fantasma de l'antiga Convergència vaga pels jutjats arrossegant les cadenes de la corrupció, però transita també pels despatxos de TV-3. La vella guàrdia està acusada d'aplicar la mossegada del 3% perquè creia que el país era de la seva propietat. I, de la mateixa manera, nomena ara a un dels seus com a director de TV-3 perquè considera que la cadena li pertany. La nova generació que intenta construir el Partit Demòcrata Europeu Català (PDeCAT) i Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) haurien de saber que necessiten bandejar aquest concepte patrimonial de Catalunya i de TV-3 si volen que el país i els seus mitjans públics siguin de tots. I no dels de sempre.

Sobre TV-3: "Democracy dies in darkness"

Gabriel Jaraba
Des que em vaig jubilar de TV-3, al 2011, després de quasi 20 anys
Vicent Sanchis, nou director de TV-3.
de treballar-hi, m'he abstingut de comentar coses relacionades. Només m'he pronunciat en el cas de mesures antiobreres per raons evidents en les que no podia ser malinterpretat i no es podien aprofitar per obrar en demèrit de la televisió pública nacional. Lo d'avui, però, supera qualsevol cosa imaginable als anys 80 i 90, i només en queda recordar el lema de 'The Washington Post': "Democracy dies in darkness", o dit d'una altra manera, quan es fan lleis que s'amaguen als ciutadans el que correspòn és triar comissaris coherents amb aquest esperit. 
Ara sí, 'alea jacta est'.

6 mar. 2017

Ràdio pública i Ràdio Sabadell

Joan Brunet Mauri
Una qüestió de constant actualitat –i no per això acarada de manera convenient–, és la creixent polarització dels mitjans de comunicació convencionals a l’entorn d’interessos més o menys poderosos que acaben per afectar a la qualitat, a la veracitat i a la pluralitat de les veus i dels missatges que es poden llegir, sentir i veure, més quant els mitjans de comunicació de titularitat pública es troben també massa sotmesos als interessos dels governs de torn. 

Davant aquesta realitat, la pregunta que ens hauríem de fer és com garantir que els mitjans de comunicació de titularitat pública puguin dissenyar i desenvolupar els seus projectes amb un únic punt de mira: servir a la ciutadania. No cal dir que es tracta d’una
Integrants de la plataforma Ràdio Sabadell diu prou, amb periodistes.
pregunta retòrica, més en uns moments en els que les bones pràctiques editorials no sobren i en els que els mitjans de comunicació (també els privats) estan sobrepassats per la marea abassegadora d’unes xarxes socials que acaben per sostreure’ns el debat que ens cal entorn les idees i els projectes; debat que requereix quelcom més que 140 impulsius caràcters. 

Si de veritat ens creiem que la independència i el pluralisme dels mitjans de comunicació són els millors garants del progrés de la societat en tots els ordres i sentits, hem de convenir que haurien de ser els governs mateixos els primers interessats en què els mitjans de comunicació en general, i els de titularitat pública en particular, poguessin desenvolupar la seva tasca amb plena llibertat. Però vist com està el panorama, està clar que això no és així i que, per contra, hi ha fets que més aviat ens diuen que no avancem en la direcció desitjada.

Va ser l’any 2004 quan des del Laboratori de Periodisme i Comunicació per a la Ciutadania Plural (LPCCP) del Departament de Periodisme i de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) es feia públic un document sota el títol de 'Decàleg de Bones Pràctiques de la Comunicació Local Pública' coincidint, segons es feia notar en la presentació de l’opuscle que el contenia, amb “uns moments en què l’actual model dels mitjans de comunicació públics, en l’àmbit nacional o estatal, està molt qüestionat i en el que hi ha força coincidències entre els professionals en el sentit que cal reformular-lo”.

Elements cohesionadors 


Per això, es continuava assenyalant en el preàmbul del document, el decàleg estava elaborat amb l’ànim d’aportar “elements útils de reflexió per a ser tinguts en compte” i d’aquesta manera contribuir a treballar en pro d’una comunicació pública com més propera a la ciutadania millor. En síntesi, el què el decàleg deia i encara diu, és que els mitjans de comunicació locals han d’actuar com a elements cohesionadors del municipi; han d’informar d’una manera veraç, plural i transparent; han de ser un referent informatiu per a la ciutadania; han de fomentar el debat públic per a la participació; han de promoure les activitats de la societat civil i l’associacionisme; no han de caure en el partidisme i en la manca de professionalitat; han de despertar l’interès de la ciutadania; han d’estar dotats dels recursos humans i tècnics necessaris; han de funcionar a través d’òrgans de gestió participatius; i han de ser gestionats d’acord amb les possibilitats econòmiques de cada municipi.

Sobre tot plegat pensava aquests dies arran la crisi oberta a Ràdio Sabadell amb la constitució de la plataforma “Ràdio Sabadell diu prou, per una ràdio pública, lliure, plural i rigorosa”. ¿No serà, em preguntava, que des que existeix Ràdio Sabadell com a emissora pública, no s’ha deixat que des de les respectives direccions del mitjà es pogués portar a terme un projecte de ràdio que un cop ser sotmès a la consideració i aprovació del consell d’administració, pugui desenvolupar-se seguint criteris estrictament professionals, sense més ingerències polítiques i/o organitzatives que les lògiques que es puguin derivar del lògic rendiment de comptes davant el mateix consell d’administració del que la direcció de l’emissora n’hauria de dependre de manera exclusiva?

4 mar. 2017

La democratització dels mitjans

Francesc Ràfols
«Cal repensar la informació com a bé públic i l’ha de finançar l’Estat. És necessària la reapropiació dels mitjans per part dels qui fan la informació i dels que la consumeixen. Que els mitjans siguin més participatius és indispensable per a la democràcia». Això ho va dir dilluns passat l’economista francesa Julia Cagé a la conferència que va fer al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) amb el títol 'Democratitzar els mitjans, salvar Europa del Populisme'. Cagé és professora de l’Institut d’Estudis Polítics de Paris. És autora d’un llibre que en la seva traducció al castellà es diu 'Salvar los medios de comunicación' (Anagrama, 2016) però que en el seu original francès es titulava 'Sauver les médias. Capitalisme, financement participative et démocratie'. No deixa de ser significatiu com s’ha encongit a Espanya. Vaig saber d’aquest llibre pel comentari que en Joan Vila en va fer a Media.cat. i entre la conferència i la lectura del llibre es desprenen uns plantejaments força innovadors per part de Cagé.
L'economista francesa Julia Cagé.

L’economista francesa advoca per «uns mitjans de comunicació gestionats per entitats sense ànim de lucre», preferentment sota la fórmula de fundacions. En la seva intervenció va afirmar que en matèria informativa «estem tornant enrere, cap al període entre finals del segle XIX i principis del XX en què no sabíem com defensar la independència dels periodistes». 

També va al·ludir a la situació que es dóna actualment i que és reflectida perfectament a les enquestes d’opinió sobre l‘enorme desconfiança ciutadana envers els mitjans de comunicació i que això «posa en perill la democràcia». Entre altres coses els va acusar de tenir una gran responsabilitat en l’auge dels populismes a diversos països, entre els quals va citar els Estats Units.

En una conferència d’una hora i escaig, el discurs és irremeiablement més esquemàtic, sense temps per matisar gaire. Per això, quan es refereix al fet que la informació és un bé públic que l’ha de finançar l’Estat, això no vol dir que també l’hagi de produir. En el seu llibre apunta que «tot i que la informació és un bé públic, és un bé públic que no pot ser produït directament per l’Estat, com passa amb altres molts béns culturals. 

Per això, cal repensar el model econòmic dels mitjans de comunicació en la cruïlla del mercat i de l’Estat, del sector públic i el sector privat. Les solucions com també els problemes són els de l’economia del coneixement en el segle XXI. Diversos sectors productors de coneixements i de cultura han desenvolupat des de fa temps models que permeten superar la llei del mercat i del benefici i a la vegada escapar del control de l’Estat. Els mitjans de comunicació s’hi poden inspirar per ampliar el ventall de possibilitats i sortir de la crisi».

En definitiva, els plantejaments de Julia Cagé insisteixen en la qüestió que la informació no pertany ni als periodistes ni als mitjans de comunicació, sinó a la ciutadania. I com que és un bé públic, cal gestionar-lo d’acord amb l’interès públic al qual s’han de supeditar mitjans i periodistes. Ja ens hem referit en aquest blog en alguna ocasió a la bajanada que va deixar anar Juan Luis Cebrián als inicis de la transició quan va dir que «la millor llei de premsa és la que no existeix». D’aquesta manera, sense cap tipus de regulació, guanya, com a la selva, el més fort, que són els mitjans, els quals, majoritàriament, han supeditat la informació als seus interessos empresarials, econòmics i polítics. 

El periodista Dardo Gómez, expresident del Sindicat de Periodistes de Catalunya (SPC) i exsecretari general de la Federació de Sindicats de Periodistes (FeSP), rebatia aquest vell axioma que de manera cíclica reprodueixen periodistes afins a les estructures de poder dels mitjans de comunicació espanyols en un article publicat a la web CTXT Contexto y acción, en el qual afirma que «la millor llei de premsa és la que protegeix la ciutadania». En aquest escrit aporta tota mena de doctrina jurídica emesa per diversos tribunals internacionals, com aquesta del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), en relació a una demanda contra Itàlia, en la qual assenyalava que «a més d’un deure negatiu de no interferència, l’Estat té una obligació positiva de comptar amb un marc administratiu i legislatiu adequat per garantir el pluralisme i la diversitat».

Dardo Gómez també recorda el que estableix el Codi Europeu de Deontologia del Periodisme, aprovat per unanimitat pel Consell d’Europa el 1993, que en el seu article 11 estableix que «les empreses periodístiques s’han de considerar com a empreses especials socioeconòmiques, els objectius empresarials de les quals han de quedar limitats per les condicions que han de fer possible la prestació d’un dret fonamental.» Si es repassa amb atenció aquest text del Consell d’Europa es veurà que amb els temps que corren pot considerar-se gairebé com a revolucionari. Així, per exemple, en l’article 7 diu que «els mitjans de comunicació efectuen una labor de “mediació” i prestació del servei de la informació i els drets que posseeixen en relació amb la llibertat d’informació, estan en funció dels destinataris, que són els ciutadans». Una afirmació que s’emmarca en la línia de pensament va expressar Cagé en la seva conferència i que va escriure en el seu llibre.


27 feb. 2017

#OnSonLesDones: 6 mesos de recompte, i encara queda molt per fer

Pepa Badell
Sala plena, com a les grans ocasions, al Col·legi de Periodistes a Barcelona. Es tracta de la presentació de l’informe de sis mesos de recompte del grup #OnSonLesDones. Molta expectació entre el públic, majoritàriament dones. I és una llàstima aquesta poca presència d’homes a la sala, perquè la invisibilitat de les dones en els espais d’opinió no és un tema menor.
D’esquerra a dreta, Gina Driéguez (#OnSonLesDones), 
Esther Vera (Ara), Natza Farré (escriptora), Mònica Terribas 
(Catalunya Ràdio), Karma Peiró(Nació Digital) i Lídia Heredia 
(TV3). (foto: @Juanfran Martínez)


Durant sis mesos, un grup molt divers de dones –pel que fa a la procedència, edats, interessos, treball...–, amb cap altre mitjà que la voluntat i les oportunitats que proporciona internet, ha decidit recomptar diàriament la presència de dones als principals espais d’opinió dels mitjans de comunicació d’aquest país. El resultat és demolidor: la infrarepresentació de dones és flagrant a bona part dels diaris, ràdios i televisions i retrata d’una manera fefaent una situació de discriminació.

Constatar que la representació i opinió de les dones és sempre minoritària, tot i ser aproximadament el 51% de la població, fa molt difícil canviar la realitat en àmbits com els mitjans de comunicació, universitats, judicatura, empreses, administracions...

Podeu consultar l’informe #6mesosOSLD complet del segon semestre de 2016, però val la pena destacar algunes xifres com, per exemple, les de la premsa impresa: Menys d’1 de cada 5 articles d’opinió (el 18%) estan firmats per dones; és a dir, que dels 15.160 articles analitzats, només hi ha 2.355 escrits per dones. No oblidem que a Catalunya hi ha una llei d’igualtat des de juliol de 2015, i per això cal recordar a les administracions (Generalitat, Ajuntament de Barcelona i altres administracions) que mitjans com 'La Vanguardia', 'El Periódico de Catalunya', 'Ara' i 'El Punt Avui' incompleixen aquesta llei de manera flagrant i haurien de reflexionar sobre les subvencions que reben en concepte de publicitat institucional i altres ajuts.

La premsa digital també és un clar exemple de discriminació entre els mitjans analitzats (Vilaweb, Nació Digital, El Nacional i Catalunya Plural), amb una mitjana semestral agregada d’un 21%. Val a dir que aquest balanç és irregular per la dramàtica situació d’El Nacional, amb només un 9% de dones als seus espais d’opinió. Per contra, Catalunya Plural obté un 41% (només recompte de dos mesos), percentatge que es considera paritari.

En el cas de la ràdio, on s’han analitzat les principals tertúlies de RAC-1 i Catalunya Ràdio, es constata una gran diferència entre les emissores privada i pública. Val a dir que el balanç és altament positiu per la pública Catalunya Ràdio amb un 37% de presencia de dones a les tertúlies dels programes ‘El matí de Catalunya Ràdio’, ‘Catalunya Migdia’ i ‘Catalunya Vespre’. RAC-1 ha millorat en els darrers recomptes, però encara està lluny d’assolir la paritat amb només un 25% de dones a les tertúlies dels programes ‘El món a RAC-1’ i ‘Via lliure’.

Finalment, les televisions mostren d’una manera encara més acusada la diferència entre mitjans públics i privats. A les dades agregades de les tertúlies de TV-3 (‘El Matí’, ‘Divendres’ i ‘Més324’) veiem un 40% de dones opinadores, és a dir, que la televisió pública assoleix la paritat. En canvi, a les privades, aquesta xifra baixa fins el 23%, una claríssima infrarepresentació als programes de les televisions privades ‘8 al dia’ i ‘L’Illa de Robinson’.
#Onsonlesdones explica la diferència: en verd fosc, homes opinadors;
en verd clar, dones opinadores. Al mig, una ratlla blanca marca la línia
del 50%. (foto: @Juanfran Martínez)

Amb tot això què vol dir el col·lectiu #OnSon
LesDones? Que cal reflexionar i canviar moltes inèrcies i rutines, perquè de dones n’hi ha, però malauradament solen estar invisibilitzades. I no val a dir que això canviarà progressivament, perquè les dones ja no volem seguir esperant més. Volem resultats.

I en aquesta problemàtica --la poca presència de les dones en espais d’opinió-- es va entrar de ple a la segona part de l’acte. Moderat per Natza Farré, el debat va reunir les directores Esther Vera ('Ara'), Mònica Terribas ('El Matí' de Catalunya Ràdio), Karma Peiró (Nació Digital) i Lídia Heredia ('Els Matins' de TV-3), més en Xavier Graset ('Més324') que va enviar un missatge gravat davant la impossibilitat d’assistir-hi, i Gina Driéguez en representació del col·lectiu #OnSonLesDones.

Les directores van assegurar que se sentien interpel·lades per l’acció del col·lectiu, però els arguments per intentar explicar aquesta infrarepresentació de dones tendien a ser més aviat justificacions que no pas propostes de millora i/o esmena d’una situació injusta.


Treure homes


Justificació és dir que s’ha rebut en herència una plantilla de col·laboradors i que canviar-ho és molt lent. És veritat, perquè donada la situació actual, posar una dona en un espai d’opinió significa treure un home. I qui ho fa?

També és justificació dir que la pressió institucional i pública per configurar les taules d’opinió no només ha de tenir en compte homes i dones, sinó també la diversitat política, territorial i lingüística. Totalment d’acord, però segur que hi ha dones opinadores de diferents tendències polítiques arreu del territori i amb usos lingüístics diversos. Posats a fer, reconeixem que la diversitat enriqueix enormement el debat.

Una altra manera de justificar aquesta absència notòria és dir que la compensen amb entrevistes, articles de fons, grans reportatges... Ai! És cert que això dona una certa visibilitat a les dones i al que fan, a la seva expertesa, però no fa de contrapès a la presència majoritària d’homes que opinen.

I, finalment, també em va semblar un argument una mica justificatiu dir que les agendes estaven massa masculinitzades i les inèrcies massa consolidades, que calia trencar-les. És veritat, i per això cal fer gestos més radicals: com que la majoria d’alts càrrecs son homes, les agendes d’experts pateixen també aquest biaix. Cal canviar-ho.

Vida social

I també va sorgir un tema extremadament interessant durant el debat: el problema de l’autoexigència que tenim les dones, que és tanta, que en ocasions ens paralitza. És veritat que moltes dones només volen opinar sobre allò que són realment expertes; no volen ser “todòlegs” (en masculí), com algú va dir a la sala. És cert. Les dones tendim a no fer vida social allà on es couen les decisions, només volem parlar d’allò que sabem i no ens agrada (en general) muntar el número a la tertúlia fent constants interrupcions i aixafant l’altre. Segurament som de posat més reflexiu i lent, però també som molt contundents. El que ens falten són espais on fer present i palesa la nostra opinió i no quedar invisibilitzades ni silenciades.

Com a conclusió, jo diria que les dones hem de fer un pas endavant. I això és el recompte del col·lectiu #OnSonLesDones: una petita acció revolucionària. No és el moment de dir que cal temps per que les coses canviïn o caiguin pel seu propi pes. Jo porto 40 anys de periodista i constato que moltes coses no han canviat. Per tant, hem de procurar canviar-les amb una major intensitat i accions com aquesta.

Estem disposades a esperar més temps? El 100% de la població catalana està disposada a no saber què diu el 51%, que som les dones? Hem de seguir acceptant que, del 49% de la població, surtin el 73% de les opinions als mitjans? Ens hem de resignar al fet que les dones siguin poc més d’1 de cada 4 persones que opinen als diaris, ràdios i televisions?

És que les dones no som subjectes amb opinió pròpia, capacitat crítica, vocació regeneradora, visió alternativa a aquest món tan masculinitzat?

@PepaBadell