El quadern dels periodistes apocalíptics, integrats, optimistes i/o solidaris

EL QUADERN DELS PERIODISTES APOCALÍPTICS, INTEGRATS, OPTIMISTES I/O SOLIDARIS

29 ago. 2017

Bons periodistes objectius o soldats de trinxera política

Siscu Baiges
Els mitjans de comunicació mai no han estat independents. Tots tenen uns propietaris concrets i una línia editorial determinada. Els públics haurien de ser objectius per definició. Els privats defensen els interessos dels seus amos. Seria bonic pensar que alguns mitjans privats es guien només per la qualitat dels seus reporters i col·laboradors i pels interessos i la curiositat dels seus seguidors. Però tots els mitjans tenen un biaix o un altre. Tant li fa que alguns es presentin com a ‘independents’. No ho són.

No estic parlant, ara, de la seva dependència dels anunciants o dels bancs que els financen. ‘El País’ era el diari dels progres de la mateixa manera que l''Abc' era el dels conservadors. A Catalunya, 'La Vanguardia' era el diari de la gent de bé, l’'Avui', el dels catalanistes i 'El Periódico', el de la classe treballadora.

Amb el pas del temps i la irrupció d’internet en el món de la
Estudiants de periodisme.
comunicació, el panorama s’ha diversificat, però la politització no només s’ha mantingut sinó que s’ha portar a uns extrems preocupants.

A Catalunya estem assistint els darrers temps –parlo d’anys ja- a un arrenglerament dels mitjans amb opcions ideològiques concretes que ha derivat a una veritable guerra entre ells. Es pot debatre si aquesta realitat és la causa o la conseqüència de la divisió que experimenta la societat catalana actual. Però és una realitat indiscutible.

El rigor i l’objectivitat informativa queden per darrere de la cursa política en què estan engrescats aquests mitjans. Massa ciutadans només es creuen les notícies que els expliquen els mitjans amb els quals sintonitzen i menystenen les que publiquen els del bàndol oposat. Consideren veritats immutables les que divulguen els ‘seus’ mitjans i desautoritzen les dels adversaris. "Vès, què han de dir aquests?", exclamen quan es neguen per donar per bona una informació que no els agrada apareguda en un mitjà de la trinxera rival.

En aquest context, què han de fer els periodistes que surten de les nostres universitats? No se’ls pot amagar la realitat i ells en són prou conscients. Saben que segurament els serà més fàcil trobar feina si es signifiquen com a propagandistes d’una determinada filosofia política que si demostren unes qualitats professionals excel·lents. Topen amb una doble barrera. Han de sumar l’acceptació a aquesta disjuntiva la precarietat laboral que els ofereixen.

Ser periodista a Catalunya avui és complicat. Ser jove periodista a Catalunya ho és especialment. 

L’únic consol que tenen és que el que pateixen i patim aquí no és altra cosa que la mateixa situació --corregida i augmentada, això sí-- que es viu a la gran majoria de països del món.

A hores d’ara és més dur que mai ser periodista amb idees progressistes i treballar en un mitjà de dretes o no ser independentista i treballar en un mitjà que ho és. I a la inversa.

És pretensiós donar consells a les noves generacions de periodistes que surten de les facultats. L’únic que se m’acut és que, passi el que passi i els toqui treballar on els toqui, sempre és millor fer la feina ben feta que de qualsevol manera. Els serà útil si algun dia poden exercir la professió sense necessitat de fer-ho des d’una de les dues trinxeres des de les quals es fan la guerra els mitjans actuals.

28 ago. 2017

Repartidors de carnets de bon i mal periodisme

Xabier Barrena
Sempre he dit que el Periodisme dista molt de ser una ciència, si per tal entenem quelcom d'extrema dificultat. Ja entenc que, a l'hora de parlar dels mitjans, passa una mica com en el futbol, que tothom és entrenador. Ara bé, em sorprèn la quantitat de comentaris de persones alienes a aquest món que pretenen aprofondir en l'entorn periodístic. Tothom sap perfectament els límits de l'ètica periodística. Tothom sap, exactament, quan una foto és massa o no. Tothom ha passat per una redacció, sembla. És meravellós.

Punt i apart mereixen els comentaris d'altres periodistes. Ja sigui en exercici en un mitjà o bé en un gabinet de comunicació. Aquí el que em meravella és el seu sentiment de superioritat. La manera en com otorguen carnets de bon i de mal periodisme. Són gent que, ràpidament, assoleixen que el gruix de la població els passi la mà pel llom. Ells són bons i s'abracen. No importa que alguns d'ells tinguin els peus de fang. Creuen, sens dubte, que la memòria és feble. I potser tenen raó.
Només potser.

Fotos amb nens que alguns no haguessin publicat mai per "sensacionalistes"...

... però que han passat als annals del fotoperiodisme i han servit per il·lustrar --i denunciar-- diferents episodis infames de la Història universal dels últims segles.

Nens en una mina britànica, el 1911. (Autor desconegut)

La Gran Depressió als EUA (1920-30). (Autora: Dorothea Lange).

Gueto de Varsòvia, sota els nazis alemanys (1943). (Autor: Jürgen Stroop). 

Nens fugint d'un poble vietnamita bombardejat pels EUA, el 1972. (Nick Ut, d'Associated Press) 
Atemptat d'ETA contra el cuartel de la Guàrdia Civil a Vic, el 1991. (Pere Tordera)
La nena Kong Nyong, a Sudan, el 1993. (Autor: Kevin Carter).

El cadàver del nen kurd Aylan Kurdi, en una platja turca, el 2015. (Agence France Presse)

Omran Daqueesh, en una ambulància, després d'un bombardeig a Alepo (Síria), el 2016. (Reuters)






16 ago. 2017

Prisa revoluciona el sector periodístico

Albert Sáez
La intervención del presidente ejecutivo de Prisa, Juan Luis Cebrián, en la junta de accionistas del pasado 30 de junio va a marcar muchas decisiones de los próximos meses, tanto en los medios que pertenecen al grupo como en el conjunto del sector. Prisa es referencia para muchos actores de este mercado, desde las
Juan Luis Cebrián y César Alierta, en una imagen de archivo.
entidades financieras que acumulan miles de millones en créditos en el sector media hasta las consultoras que analizan otras compañías, los anunciantes, el resto de medios de comunicación y los profesionales del periodismo que aún hoy siguen confiando más en Prisa que en sus propias empresas.

¿Qué dijo Cebrián?

-- “El solo dividendo social no justifica la aprobación de la gestión. Nos encontramos firmemente empeñados en restaurar la rentabilidad de nuestra empresa”.
-- “Nuestra decisión es proceder a las desinversiones necesarias para hacer frente a las obligaciones crediticias con la complicidad de nuestros acreedores”.
-- “La empresa (El País) tiene un futuro brillante si somos capaces de invertir en tecnología y en capital humano de perfil acorde con los nuevos tiempos”.
-- “Procederemos a construir una estructura de capital estable”.
-- “Será inevitable reducir el perímetro del grupo”
-- “Pretendemos revisar igualmente la política salarial de la alta dirección ajustándola a las condiciones del mercado”.
-- “Vamos a vivir un proceso de consolidación de las empresas de medios, y queremos no solo estar presentes en él sino capitanearlo en lo posible”.

¿Qué se puede desprender en los próximos meses de lo que dijo?


1. Prisa no va a reclamar más esfuerzos a sus accionistas institucionales (Santander, CaixaBank, Telefónica) basados en su capacidad de influencia política y social. Prisa ha entendido el mensaje del presidente de Telefónica, José María Álvarez-Pallete en el mismo diario 'El País': “Telefónica está para ayudar, para invertir, y no para otras cosas”.

2. Prisa va a vender lo que se pueda vender. Ya tiene en venta Santillana y Media Capital (Portugal) y en el discurso de Cebrián no hay ni una línea sobre el futuro de la Cadena SER, solo habla de la transformación digital de 'El País'.

3. Más reestructuraciones de personal para adaptar los costes salariales al mercado digital.

4. Los accionistas con ánimo especulativo van a salir cuando recojan beneficios de las ventas de activos.

5. Prisa va a ser fundamentalmente la actual Prisa Noticias, o sea, 'El País' como primer medio informativo global en lengua española

6. A menor tamaño del grupo, menos estructura directiva.

7. Empieza el baile de fusiones en el sector media en España al comprobarse que el final de la crisis económica no acaba con la crisis sectorial. Prisa va a estar en esas fusiones e intentará absorber antes que ser absorbida. (Quienes conocen la habitual altanería de Cebrián entenderán lo que le debe haber costado pronunciar el final de esa frase: “en lo posible”).

Este discurso junto con el perfil del nuevo consejero delegado, Manuel Mirat (al que se insiste una y otra vez en destacar como líder de la transformación digital de 'El País' --no del grupo-- y coordinador de la compañía con las grandes tecnológicas --léase Google y Fabebook--) indican que los rumores reiterados sobre la venta de Santillana, Media Capital (Portugal) e incluso la Cadena SER pueden tomar forma en los próximos meses o semanas con el objetivo de amortizar crédito y reorganizar el capital para concentrarse en ser el primer periódico en español en todo el mundo en alianza con Google y Facebook. En este contexto no se descartan operaciones como la que se insinuaba la pasada semana que implicaría a Henneo ('Heraldo de Aragón', '20 minutos', 'La Información'), capitaneada desde la sombra por quien ha estado hasta el último día intentando que Cebrián fuera relevado en esa junta del 30 de junio: César Alierta. Cebrián se quedó, pero hizo el discurso que le pedían quienes pretendían echarle.

20 jun. 2017

Podemos veta a la prensa, la prensa veta a Podemos... un juego peligroso donde la noticia es el veto

Júlia Sousa
El partido político de Pablo Iglesias ha vuelto a ser noticia, pero en este caso ha sido por vetar a varios medios de comunicación en un supuesto almuerzo en 'off'' que convocó hace pocos días. Podemos debería saber que en el momento que un partido invita a más de dos medios a un desayuno informativo, sea en 'off' o no, el resto de medios se entera al momento y los censurados en dicho encuentro ahora no se callan. Hace un tiempo, cuando sucedía un hecho así, los medios no convocados solían no publicarlo y hacer el vacío al protagonista del encuentro. Ahora, no. Ahora se publica en primera plana y se expande a todas las redes sociales, como respuesta a lo
Pablo Iglesias, secretario general de Podemos.
que también hacen los responsables de Podemos, cuando se sienten ninguneados por un periodista. Así están las cosas, guerra abierta entre la prensa y el partido podemita. Ciertamente un caso insólito en la prensa de nuestro país. Insólito en cuanto no recuerdo que haya sido noticia en un pasado, que un partido u cualquier institución, no te invite a un encuentro periodístico. Estamos faltos de noticias? O bien, Pablo Iglesias tiene un problema grave.

Ellos, los de Podemos, alegan ante su veto que han perdido la confianza en estos medios, que yo no pienso publicar aquí, porque la prensa en general no debería ser motivo de noticia, salvo cuando tenga expedientes de regulación de empleo o cambio de accionariado. ¿Qué significa tener confianza en un medio? Los 'off' siempre se han respetado por los periodistas, el problema es que ahora no hay 'off' o casi no hay, porque las redes utilizadas por todo el mundo, se encargan en muchas ocasiones de sacudir las noticias al segundo de producirse y, no siempre son los periodistas quiénes sucumben a esta táctica. 

El juego en el que han entrado los responsables de Podemos respecto a la prensa es peligroso, no para la prensa, sino para ellos, teniendo en cuenta que Podemos se fundamentó a través de los medios. Y, por otra parte, nutrirse sólo de medios afines, también es peligroso, porque alimentas que el resto de medios incrementen sus investigaciones sobre quién produce el agravio comparativo. 

Pienso que Podemos está entrando en un círculo vicioso del que le resultará difícil salir, sino cambia su estrategia con los medios. Desean el control de todo y esto es imposible. Deberían saber que una vez lanzan una noticia, cada medio la recogerá según sus intereses políticos o económicos, lo único que sí hay que exigir es que dicha información sea veraz. Afortunadamente, de momento, tenemos libertad de prensa y solo faltaría que todos los medios publicaran sus noticias bajo los mismo titulares y enfoques. Sería la muerte de la prensa. Señor Iglesias: puede vetar a quien quiera, también pueden vetarle a usted; son las reglas del juego y como tal, también conlleva consecuencias que usted debería conocer. En mis años de comunicadora en política, jamás se me ocurrió vetar a nadie. ¿Sabe por qué? Porque prefiero una prensa crítica a una prensa cabreada. Si le sirve de consejo...

12 jun. 2017

Batalla per preservar les fonts informatives

Francesc Ràfols
En els darrers gairebé deu dies han coincidit diversos esdeveniments que han tingut com a comú protagonista la necessitat de preservar les fonts dels periodistes i la tasca dels alertadors o els 'whistleblowers', en la seva expressió anglesa. Si els ordenem cronològicament, començaria per citar el president de la Comissió Europea (CE), Jean-Claude Juncker, qui el 30 de maig passat va prometre que la UE aprovarà en els pròxims mesos la directiva per protegir els informadors. El segon fet és el V Congrés del Sindicat de Periodistes d’Andalusia (SPA) on, en uns debats previs oberts a tothom, hi van participar el secretari general de la Federació Europea de Periodistes, Ricardo Gutiérrez, i, entre altres, la periodista Mercè Molist. Gutiérrez va parlar de les noves opcions d’ocupabilitat dels periodistes a Europa i Molist sobre ciberseguretat i informació.

El 7 de juny passat, el Grup dels Verds del Parlament Europeu, va
Theresa May, primera ministra del Regne Unit.
organitzar a Brussel·les una taula rodona amb diversos experts per parlar de les noves tendències en el periodisme a Internet i de com els periodistes i els mitjans de comunicació responen al repte. Finalment hi ha les declaracions de la primera ministra britànica, Theresa May, fetes arran dels atemptats a Manchester i Londres en les quals es mostrava partidària de prioritzar la seguretat front el terrorisme encara que això suposi restringir drets i llibertats a la ciutadania. Són quatre peces diferents que formen part d’un mateix mosaic.

L’anunci o promesa de Juncker és important perquè de tant en tant sovintegen els pronunciaments com el de May –o dies abans de qui, a Espanya, era fiscal en cap anticorrupció, Manuel Moix, que va plantejar la necessitat de perseguir els alertadors– que amenacen el dret a la informació. La Federació Europea de Periodistes (FEP) valorava les paraules del president de la CE com «un pas important cap a una protecció dels denunciants en l’àmbit europeu». La FEP afirma que «la denúncia d’irregularitats és un aspecte fonamental de la llibertat d’expressió i que els denunciants són importants fonts d’informació per als periodistes». En aquest sentit reclamava l’harmonització legal dels denunciants perquè «l’interès públic està per sobre dels interessos privats». A més, concloïa, «cal reconèixer la denúncia com a un acte de responsabilitat democràtica».

El reconeixement legal de la figura de l’alertador o denunciant arriba en un moment en què estan augmentant les pràctiques espies dels governs sobre els periodistes. Per això, la qüestió de la ciberseguretat en l’àmbit de la informació cada cop està més present als fòrums de debat professionals i sindicals. Així, en les jornades prèvies al congrés de l’SPA del 2 i 3 de juny passats, formava part del programa. En la seva intervenció, Mercè Molist, com recull el periodista David Bollero en el seu blog a 'Público', va afirmar que «el Govern del Regne Unit espia els periodistes per identificar les seves fonts». I afegia que «el 21% dels afectats per l’espionatge per part dels governs correspon a la societat civil i, dins d’aquest percentatge, el 57% és premsa». L’expert en tecnologia Enrique Dans, escrivia aquest divendres 9 de maig al seu blog que «pretendre controlar el que circula per la xarxa o exigir portes darreres a les aplicacions de comunicació és directament estúpid, una cosa que només se li acudiria a qui no entén la xarxa. Simplement, no serveix per a res, i en canvi, genera una erosió completament inacceptable en les llibertats i drets de la ciutadania».

En la sessió organitzada pels Verds del Parlament Europeu, es partia de la constatació que el paper futur dels mitjans està en qüestió. Estan sorgint nous mitjans digitals, la publicitat impresa està en declivi i l’augment de les falses notícies, fet que contribueix a la pèrdua de la confiança dels lectors. Una de les expertes que hi va participar és Marta Peirano, adjunta al director d’'Eldiario.es', que va defensar la importància de la subscripció i el suport dels lectors com a nova forma principal de finançament dels mitjans que garanteix la seva independència. El debat sobre les falses notícies s’ha intensificat força, especialment des de les eleccions nord-americanes, i com combatre-les també és una de les qüestions en auge en l’agenda periodística.

Les paraules de Theresa May o les de Moix van en direcció contrària a la promesa de Juncker. El periodista Dardo Gómez, definia recentment aquests nous alertadors a la revista 'elobservador.com' com «aquesta gent que fa aquest tipus de denúncies públiques que han posat a la vista tota aquesta immundícia [de corrupció]. No es dedica a explicar intimitats de 'famosets'. Aquí estem parlant de la revelació d’informació relacionada amb activitats corruptes, il·legals, fraudulentes o perilloses, que siguin comeses des del sector públic o privat.» Fa un mes, el 8 de juny, la plataforma britànica Campaign For Freedom Information (CFOI), alertava contra els canvis que es volen fer a la llei de secrets oficials. Aquesta reforma, denuncia la CFOI, podria suposar «l’empresonament de funcionaris públics i periodistes per revelar informació» que, d’altra banda, qualsevol ciutadà pot reclamar a l’administració.

Diversos escenaris amb una mateixa preocupació. Les restriccions al dret a la informació que poden acabar perjudicant greument el periodisme i la qualitat democràtica de la societat.


31 may. 2017

Les mines antiinformació

Francesc Ràfols
Els amics de 'Crític' han estat objecte d'una demanda de l'empresa Teyco, per suposats danys a l'honor arran d'un article publicat en aquest portal digital sobre les ajudes rebudes pel grup Sumarroca –al qual pertany Teyco– per part de la Generalitat. Les empreses de la família Sumarroca han estat històricament de les més ben tractades per la Generalitat convergent a l'hora de les adjudicacions de projectes de tota mena. Cal no oblidar els vincles entre el patriarca del clan amb Jordi Pujol, tots dos al nucli indicial de CDC.

No nego que a vegades hi ha informacions que suposen una clara
Carles Sumarroca Claverol i el seu pare, Carles Sumarroca Coixet.
intromissió en l'honor de les persones però, francament, no crec que aquest sigui el cas. A vegades, els drets en democràcia col·lisionen. El dret a manifestar-se topa amb el de lliure circulació. El dret a la propietat no s'entén gaire amb el dret a l'habitatge... I el dret a la informació pot grinyolar quan frega amb el de la privacitat. Però quan es tracta de difondre dades públiques, com són les adjudicacions atorgades per les administracions, és quan l'interès general està per sobre del particular. Ja he expressat als amics de 'Crític' –un clar exemple de periodisme rigorós i agosarat– el meu suport i convido tothom a fer-ho. Confio que surtin indemnes d'aquesta mina antiinformació que Teyco els ha posat al camí per intentar silenciar-los.

Veiem, en canvi. com altres maneres d'entendre la informació –no de fer periodisme– no troben cap mena de dificultat per sembrar odi i falsedats. L'Observatori del Discurs d'Odi als Mitjans –impulsat pel portal www.media.cat– publicava recentment un estudi fet sobre vuit publicacions digitals d'àmbit català i estatal. L'objectiu era determinar quines de les notícies publicades per cadascun d'aquests mitjans hi apareixien actors potencialment afectats pel racisme, la xenofòbia, la islamofòbia, l’antigitanisme i la catalanofòbia. El resultat és que en el 71% de les notícies –sense incloure l'opinió– se seguien estratègies discriminatòries envers els protagonistes de les informacions i fins i tot que fomentaven l'odi en qualsevol dels aspectes ressenyats.

Com es poden evitar aquest tipus de línies informatives? Des d'un punt de vista social, amb polítiques d'educació i de foment del respecte i la tolerància. Però és evident que amb això no n'hi ha prou. Cal, com tenen en altres països, una llei que defensi la ciutadania de la creació d'estereotips discriminatoris, que combati l'odi que alguns volen propagar des dels mitjans de comunicació. I d'això se'n diu una llei general de la informació i la comunicació, que estableixi drets i deures i que defensi la ciutadania de les mines antiinformació que posen els que no accepten que la informació és un bé públic que cal preservar.